Pianistes i bordells
L’anunciat xoc de trens es produirà dimecres. El Parlament aprovarà previsiblement la llei del referèndum i el president el convocarà. Veurem si només amb la seva firma o la de tot el Govern. Acte seguit el TC i l’executiu del PP posaran en marxa el pla per evitar que se celebri el referèndum anunciat per a l’1 d’octubre. Com diu un protagonista situat a primera línia: “Sabem que ens ve una bufetada amb la mà plana, però no sabem per on exactament”. Els actors principals han acceptat les conseqüències que se’n derivaran i la conjura és ferma. El govern del PP actuarà amb immediatesa per intentar deixar el referèndum sense garanties o evitar-ne la celebració. Al mateix temps, la majoria parlamentària independentista intentarà garantir la convocatòria i que la llei de transitorietat es converteixi en “fundacional de la República”. Fins aquí el guió, però la incertesa és alta i, quan s’intenta fer una previsió d’esdeveniments, s’obren moltes incògnites que van des de la situació en què quedarà la presidenta del Parlament fins al grau de resposta que donaran els ciutadans a la crida política, passant per si s’acabaran posant les urnes en forma de referèndum. Tot i això, si una cosa és clara és que els catalans acabaran votant, perquè per primer cop en la història d’Espanya la coexistència es debat des d’un règim democràtic i dins del marc de la Unió Europea. Sigui com sigui la resposta de Catalunya, sempre serà un vot.
L’acceleració dels esdeveniments demana líders amb mirada a llarg termini, conscients que es juguen més que el seu futur, i amb nervis d’acer. Ja tenen la mirada en el dia 2 d’octubre i serà aleshores quan el Govern sabrà quines són les seves forces reals. Caldrà que els polítics es decideixin a fer política i deixar esquerdes per pactar una sortida que sigui coherent amb el resultat del referèndum.
INTOXICATS
Mentrestant, l’ambient es va intoxicant, utilitzant els atemptats i l’artilleria mediàtica per desprestigiar els Mossos, que sembla que per a alguns van actuar amb massa diligència i professionalitat malgrat els entrebancs. Una operació tinta de calamar ha furtat el debat important: ¿per què els Mossos obtenen més informació d’altres fonts que dels organismes de coordinació interns de l’Estat? ¿La deslleialtat política afecta la seguretat dels ciutadans? Els propers dies es produirà el xoc de legitimitats i caldrà temperància en la política, al carrer i també als mitjans.
Pren sentit aquests dies allò d’amagar-li a la mare que s’és periodista i dir-li que, en realitat, s’és pianista en un bordell. L’atemptat a Barcelona i a Cambrils ens ha retratat amb les nostres grandeses i les nostres misèries. La prova l’han passada amb nota altres gremis -forces de seguretat i serveis sanitaris especialment, taxistes...- mentre que el prestigi dels periodistes boqueja com un peix que s’asfixia. Probablement no estem pitjor que mai, però es veu més. L’accés immediat dels ciutadans a qualsevol dada a través de les xarxes ens fa més imprescindibles que mai, però també ens deixa a la intempèrie. Ara l’escrutini públic és més dur perquè tot corre com la pólvora. Quan els ciutadans reben al mòbil les salvatges imatges del minut posterior a la tragèdia a la Rambla o reben la fotografia de la cara ensangonada del cadàver de l’últim terrorista abatut, el periodisme té sentit només si s’imposa una obligació d’anàlisi i contextualització. És a dir, un punt de vista. Només tenim sentit si els mitjans busquem la rellevància dels fets, seleccionem, contextualitzem i ajudem a interpretar. Si busquem i trobem qui sigui capaç d’analitzar cada qüestió en concret per fer un debat públic de qualitat. Perquè nosaltres, com deia Pla, som ignorants enciclopèdics.
Edwy Plenel és un periodista francès que va treballar a la direcció de Le Monde (1996-2004) i fa uns anys va fundar Mediapart, un diari digital conegut per les seves investigacions i que té 150.000 subscriptors. Aquesta setmana, a Barcelona, Plenel parlava dels tres enemics tradicionals del periodisme: “La propaganda, els rumors i les emocions”. Feia diana, vist que la crispació política ha posat en marxa la propaganda i que les emocions comencen a desbordar-se entre crides a l’atrinxerament.
El que hem viscut només és un exemple del que poden ser les properes setmanes. Propaganda, rumors i emocions que no per ser més intenses són millors. No són nous els perills ni tampoc ho són els antídots. De la qualitat del periodisme en depèn en bona mesura la qualitat de la democràcia, i és obligat tenir en compte la rellevància de les informacions, separar els fets de l’opinió i saber qui és el propietari del mitjà. La tercera qüestió només té una resposta i així ho han entès els grans editors de la història. Els propietaris últims de la capçalera són els lectors. No ho són ni els periodistes, ni els directors. A l’ARA, el nostre objectiu comú és preservar que la capçalera informi els ciutadans i ho faci amb rigor. Només serà possible ser lleials als lectors des de l’exterior de les trinxeres que alguns estan cavant amb entusiasme.
