Patades i potades
Un lector de Sabadell, reaccionant al meu ús de patada com a versió col·loquial de puntada , recordava que la seva mare de petit li deia: "Acabo de fregar i tu ja m'ho has omplert tot de potades. No sé què et faria!"
Ho he canviat una mica perquè coincideixi amb el que deia la meva mare, que té 87 anys i és de Cassà de la Selva. Però no hi coincideix del tot perquè la meva deia i diu patades . No me la imagino dient potades .
L'homofonia potada/putada en parlars orientals fa difícil desarrelar aquest antic castellanisme. El DCVBja entra patada , al costat de potada , amb el triple sentit de cop de peu, el soroll que fa i el senyal que deixa.
Però el DIEC li tanca la porta amb pany i forrellat tot i admetre patilla . I l'ÉsAdir també la ignora, tot i que ens permet, en converses informals, patejar-nos una fortuna o una ciutat. I al final, a les retransmissions, els futbolistes ja semblen puntaires de tantes puntades que donen.
Alguns apunten que coça i guitza farien el fet, però no són del mateix registre i, normativament, només en tiren les mules o els cavalls.
Diria que patada , com apretar , és una paraula fortament integrada al col·loquial. Pocs catalans la senten estranya fins que un saberut els diu que és un barbarisme. I jo no la veig inadequada en diàlegs espontanis. Ara bé, vull deixar-ho clar al lector: és del tot incorrecta normativament.
Dubto molt, però, que cap disciplina normativa porti mai una embarassada, de dialecte oriental, a dir plena d'emoció: "Ai, la primera potada del nen!"
