‘Para bellum’
“Si vis pacem, para bellum”, deien els romans. I amb aquesta excusa van ocupar el continent a sang i a foc. Un bon sofisma per justificar la guerra i fomentar les actituds i valors guerrers. Segons aquest principi, per tenir pau el millor és crear la por suficient per legitimar la preparació de la guerra, amb la idea que si s’arriba a l’equilibri del terror ningú no s’atrevirà a usar les armes, perquè seria suïcida. I és cert que amb aquest principi el món occidental va aconseguir un llarg període de pau; però també es va propiciar el desenvolupament d’una indústria armamentista terrorífica, que ha exportat els conflictes bèl·lics cap a continents més pobres. Queda clar doncs: si prepares la guerra, acabaràs tenint-la en un lloc o altre, ja que molta gent estarà interessada que aquest objectiu no desaparegui.
La mili va ser durant molts anys el lloc d’ensinistrament dels homes per fer-los aptes per a la guerra. Ja fa uns 20 anys que molts dels joves van decidir que no volien fer-la, perquè ja no veien cap sentit a la instrucció que hi rebien. Va costar. Els objectors eren inicialment empresonats, se’ls volia dedicar a altres feines, humiliar-los... Va ser inútil, ells van aguantar i la mili va desaparèixer sense que passés res, i es va demostrar que no feia cap falta.
Ah, però no tothom ho veu així. L’exèrcit espanyol ha iniciat, fa un parell d’anys, una sèrie de moviments perquè “l’educació per a la pau i la seguretat” sigui inclosa en els centres educatius. Sona bé, oi? Un títol impecable. En els documents que en parlen, a la web, ja s’afegeix un altre terme, “defensa”, però l’explicació segueix sent molt curosa, molt políticament correcta. És quan alguna de les persones implicades en parla directament que veiem quins són els objectius reals: “Els nois d’avui no tenen sentit militar, el nostre país està rodejat de perills, cal que aprenguin a defensar-nos”, i així successivament. Uns perills que esmenten, esclar, però que senzillament no vull reproduir aquí.
Ha començat, doncs, l’educació militar a les escoles. Encara limitada, però amb tot un pla preparat per expandir-la. Es preveu anar molt lluny: campaments anuals perquè els nois aprenguin a exercitar les virtuts bèl·liques, manuals d’exaltació patriòtica, etc. Tot molt discret, de moment, perquè ja és evident que no serà molt ben rebut, però amb viril constància i “ empecinamiento ”. Fa un parell de cursos ja es va iniciar la preparació del professorat en algunes comunitats autònomes: Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Madrid. Sempre Castella. Diu en Salvat-Papasseit: “Ampla és Castella, i com un palmell té la durícia d’aixecar l’espasa: el braç és las i no el mena cervell”. I encara. Aturada en un passat guerrer que no ha pogut superar i que tracta de reproduir en tot moment bastint enemistats que justifiquin les preparacions per al conflicte, per poder mantenir l’espasa alta encara durant generacions i generacions.
De fet, ja hi ha hagut centres educatius que han objectat i que s’han declarat “Centres d’educació per a la pau i lliures d’educació militar”, i també, a començaments d’aquest any, hi va haver una iniciativa d’Esquerra Unida per a municipis que es volguessin declarar lliures d’educació militar. Així, pel que sembla, el projecte s’ha modificat una mica, i ara els militars es volen dirigir sobretot a les escoles privades i concertades, perquè temen que les públiques s’hi resisteixin. Tant de bo sigui així! Per sort, l’escola pública té encara una certa autonomia a l’hora de decidir què cal transmetre i què no, mentre que el professorat de la privada en molts casos s’ha de doblegar a fer el que toca.
En qualsevol cas, una educació i un entrenament de caràcter militar -encara que es camufli sota el nom de seguretat -és, des del meu punt de vista, just el contrari del que necessitem. Cada dia veiem els problemes que causa el bullying ; veiem com s’accelera el patiment dels nois i noies que són diferents, no són violents o no volen ser-ho. Veiem com segueixen predominant els valors masculins de l’agressivitat, n’hi ha prou d’observar els patis i els jocs que s’hi desenvolupen. Estimular en els nois el gust pel combat i per l’enfrontament és totalment contraproduent: vivim en un món on cal superar les actituds maniquees, els bons i dolents, ells i nosaltres, distincions que, en una societat plural i diversa com la nostra, van contra la convivència pacífica. ¿Ens podem permetre de retrocedir mil anys per tornar als enfrontaments de moros i cristians, fomentats des de l’escola? ¿És realment aquesta una educació per a la seguretat, o més aviat el que farà és garantir conflictes i destruccions?
Crec que caldrà prestar molta atenció a aquest tipus d’iniciatives, que un cop desenvolupades són molt difícils d’aturar.
