Països Catalans, 1978

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsUns quants “almogàvers” -¿pocs?, ¿molts?: no tants com caldria, en tot cas- s’han enfadat perquè els diputats espanyols, en ple “consensualisme”, han decidit que “ en ningún caso se admite la federación de comunidades autónomas ”. La cosa s’ha interpretat, i així ha de ser interpretada, com un obstacle constitucional a la idea política d’allò que en diem “Països Catalans”. Naturalment, si, un dia, el País Valencià, les Illes i el Principat arribaven a “federar-se”, ni que només fos des d’unes mínimes autonomies respectives, la “classe política” de Madrid, sofriria un infart “nacional”. Siguem comprensius. La “classe política” en qüestió, heterogènia però solidària, no té cap vocació de suïcida. [...] Com que era lògic -o sigui: previsible-, m’estranya que algú se n’hagi sentit ofès, per més “almogàver” que sigui. No en pagava la pena. La hipotètica “federació” entre comunidades autónomas, en efecte, hauria estat un monstre jurídic dins la Constitució que volen encolomar-nos. González Casanova, expert en la matèria, ho ha explicat en un article al Tele/eXprés (11 agost 1978). Tal com els genis del constitucionalisme parlamentari actual ho havien pactat prèviament, la temible “federació de comunitats autònomes” ja esdevenia impossible per principi. Resultava superflu insistir-hi. ¿Per què l’han volguda tornar a prohibir, i ara d’una manera expressa? No hi ha cap altra explicació imaginable: es tracta d’una “provocació”. Si no m’erro, González Casanova ja ho apunta. Això, en el vocabulari carpetovetònic de la política, és un trágala. Tècnicament, era innecessari afirmar que “en ningún caso se admite, etcètera ”, però ells -“ells”, tots plegats- no ens han estalviat aquest plus d’ignomínia. Dretes i esquerres unànimes, sembla. Amb les excepcions lloables, és clar. I repeteixo: ¿és que no era d’esperar? [...] ¿“Països Catalans”? Calma, calma! Quan sigui l’ocasió d’una autèntica oportunitat “revolucionària”, en tornarem a parlar. La perspectiva no és cap “revolució”. Els partits pseudomarxistes tendeixen a dissimular la trampa: són sol·lícitament afectuosos de cara a les “classes dominants”, que són les nostres, vull dir, les que aguantem geogràficament, i les altres, més poderoses, que arriben al nivell multinacional. [...] La lluita de classes i l’emancipació nacional dels valencians van pel mateix camí. I serà el camí d’uns Països Catalans conseqüents.