Òmnium, la bellesa multada
El franquisme es pensava que havia anorreat la cultura catalana, que l’havia segada prou arran per poder neutralitzar els versos de l’himne que també havia prohibit. Van proscriure el català amb el paroxisme feixista de fer delinquir una llengua. Van purgar els mestres que l’ensenyaven. Ni tan sols et podies morir en la llengua en què vas néixer.
Però el català era a les cases, a les converses familiars, a les lleixes de les llibreries domèstiques, a la memòria i a la voluntat. A escola no hi havia gramàtica catalana, però a casa hi havia la primera gramàtica d’en Fabra, la quarta edició de 1933 amb què el meu pare va aprendre català, i amb què el va ensenyar al seu fill.
Quan la ignorància totalitària va pretendre carregar-se la cultura catalana, no tenien ni idea que lluitaven contra un adversari invencible, perquè resistiria amb eines de pau que deixarien obsoletes les seves armes de guerra. S’enfrontaven a Llull i Ausiàs March, a Aribau i Milà, a Guimerà i Verdaguer, a mossèn Alcover i el bisbe Torras, a Maragall i Foix...
Ara la intolerància torna a fer acte de presència. Multa amb un embargament d’un quart de milió d’euros Òmnium Cultural. Però saben qui és Òmnium Cultural?
Òmnium és el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: Rubió, Oliver, Moll, Espriu, Foix, Fuster... Òmnium és el premi Sant Jordi de novel·la: Capmany, Pla, Pedrolo, Sales, Calders, Rodoreda, Roig, Porcel... Òmnium és el premi Carles Riba de poesia: Vinyoli, Bonet, Martí Pol, Pere Quart, Arderiu, Vidal Alcover, Marçal...
Òmnium eleva a públic l’arxipèlag de privacitats de les cases amb lleixes, memòria o voluntat. És un munt d’iniciatives sempre humanístiques i positives, que comencen amb la promoció de la “maltractada llengua”. Amb el gran llegat de la literatura, que n’és l’expressió estètica. Òmnium és bellesa.
Des de la seva fundació, el 1961, Òmnium practica l’activisme, amb la força que li dona que sigui precisament la cultura i no la política la primera de les casuístiques. Perquè la política separa proporcionalment el que la cultura uneix. El sobiranisme cultural aporta una flexibilitat que a vegades es troba a faltar en el sobiranisme polític. Impossible no esmentar l’efecte Muriel.
El seu primer president, Fèlix Millet Maristany, va posar el giny en mans del seu secretari, Josep Benet, sense cap mena de dubte un dels més qualificats activistes de la nostra història. Òmnium va ser una de les plataformes de desplegament d’una cultura que, amb Benet de gestor, va transitar del mecenatge a la indústria: Edicions 62 i la discogràfica Edigsa van ser decisives.
El 1965 Òmnium va engegar les I Jornades d’Estudi sobre la Situació de la Cultura Catalana, amb intel·lectuals i empresaris catalans disposats a fer possible aquella nova dèria del “constructor de somnis”, que és com Montserrat Roig va qualificar el seu mestre Benet.
La llista d’assistents és altre cop un quadre per emmarcar, tot i que era una reunió clandestina, perquè Antonio Ibáñez Freire, el governador civil -que era militar-, havia clausurat l’entitat arran de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, en què blasmava la injustícia de la dictadura, ordides i inspirades per Benet i Albert Manent.
En aquella reunió hi havia una part de la burgesia catalana que hi arriscava prou més que patrimoni. A Jordi Pujol ja li havien fet tastar l’amargor de la tortura a la Via Laietana, i Òmnium i les seves activitats tenen l’honor d’haver engruixit uns quants lligalls d’atestats de la terrible Brigada de Investigación Social. El primer antecedent anotat a la fitxa d’Espriu -la primera que vaig exhumar- era precisament: “Es presidente de la Asociación Internacional en Defensa de las Lenguas Amenazadas y Premio de Honor de las Letras Catalanas ”.
El 9 de novembre de 1971, dos dies després de la sessió constituent de l’Assemblea de Catalunya, la Social va esperar Benet a la porta de casa seva per endur-se’l a comissaria. Portava material tan compromès com un text traduït a diverses llengües que explicava el que havia estat una memorable convocatòria per les llibertats polítiques i nacionals. Joan Vallvé i Creus, un dels fundadors d’Òmnium, havia estat peça clau d’aquell document que havia de fer cap a Roma, al Sínode Mundial de Bisbes. Benet va demanar acomiadar-se de la seva dona, va amagar els papers i va lliurar Òmnium d’aquell enrenou.
Vaig entrevistar el senyor Vallvé després de deixar la presidència d’Òmnium, el 1984. Tot un enginyer industrial, accionista i director d’una fàbrica metal·lúrgica important, em rebia en un humil guardapols; no li queien els anells. Ell estava a sobre de la producció, només de veure com m’ensenyava els coberts que feien, s’entenia que en el gresol s’hi fonia l’aliatge que havia fet Òmnium: força, resistència, utilitat... I la bellesa multada.
