Notes sobre pastoral i immigració
Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]
És a la consciència de la majoria que l’Església, primer que res, ha de situar-se a l’altura de la seva missió actual. Aquest serà el seu gran servei al País. Això demana d’ella esperit missioner, superació dels quadres psicològics en què ha viscut encerclada, obertura als més pobres. Demana, al mateix temps, una clara proclamació dels drets humans a la llum de l’Evangeli: en el nivell social i en el nivell polític. Però una proclamació efectiva, acompanyada amb fets. Li cal, doncs, un procés d’independització, de no col·laboració o anuència amb les forces d’opressió nacional o social que, a causa dels compromisos anteriors, forçosament ha de semblar, de moment, un compromís de sentit contrari. Precisament la defensa simultània dels drets socials i dels drets nacionals, sovint reclamats per persones diverses i fins encontrades, ha de situar el seu testimoni en un terreny de fidelitat total, algun cop probablement incompresa des d’una o altra banda, al marge de tot oportunisme i de tota demagògia. Una visió encarnada del cristianisme descobreix la solidaritat profunda de tota elevació humana. [...] Com hem descartat per falsa i injusta una superació de la lluita de classes per via de la imposició de la més forta, hem de rebutjar tota altra aparença d’unitat aconseguida per la conculcació de drets inalienables. Un element bàsic de la promoció humana de l’immigrat és la seva integració en la societat que el rep. Ja sabem que el concepte d’integració rep matisacions diferents segons qui l’usa. Podríem pensar, fins i tot, en la determinació d’unes condicions cristianes de la integració. Però tractant-se d’un procés dinàmic, la pastoral ha de treballar en el sentit de la integració possible a cada moment, evitant l’establiment de grups humans de segona categoria, alliberant tothom de la despersonalització que impossibilitaria l’accés als mateixos valors espirituals. El bé comú general i el bé comú pastoral demanen una Comunitat realitzada amb les aportacions de tots, els antics i els nous, que es configuri lliurement. Com que no hi ha neutralitat possible -perquè hom no deixa de parlar català per parlar esperanto, precisament-, l’Església, si deixava d’actuar d’acord amb el País, col·laboraria amb els qui impedeixen aquella lliure realització i esdevindria -volent-ho o no- instrument de colonització.
