Tertúlies sí, tertúlies no
Darrerament no puc ni posar la televisió, i, si la poso, és per saltar com una granota d’un canal a un altre a la recerca d’un oasi de pau on poder apagar la set sense córrer el risc de tenir un atac de cor. L’esperit de Telecinco s’ha apoderat dels mitjans de comunicació, i tot el que no soni a sang i crispació diuen que no dona audiència. De manera que els mitjans han decidit seguir abonant el fangar perquè creixi encara més l’herba de l’enfrontament, que a la nostra societat li cau com una pedra a l’estómac però ja se sap que el que no mata engreixa.
Els espais més corromputs pel pútrid alè de la intolerància i la falta de maneres són, sens dubte, a banda dels Gran Hermano, Sálvame i horrors afins, els dedicats a l’expressió de les opinions: diguem-ne tertúlies per no dir-ne baralles de gossos, de galls o d’animals en perill d’extinció. Perquè vull pensar que els senyors que s’hi deixen la pell com gladiadors romans, abanderats de les santes croades o furibunds castigadors amb la vena del coll inflada són els darrers exemplars d’un modus operandi agonitzant. I mentre que els tertulians, experts en tot i res, ens volen fer creure que l’actualitat és un punching ball que cal apallissar, les tertulianes arriben a casa baldades, es prenen un ibuprofèn i, si són sensates, no tornen mai més a trepitjar la ràdio o la televisió de torn.
Però no pensin pas que és només per aquesta raó que les tertulianes són tan poc habituals en proporció a la proliferació d’aguerrits tertulians. L’any 2013 de mitjana les tertulianes no arribaven al 25%, com va demostrar el primer informe de l’Observatori Cultural de Gènere, Tenen veu les dones al periodisme d’opinió?, que vam fer en col·laboració amb l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC). I avui en dia, pel que es veu, no arriben al 35%, com ha confirmat el col·lectiu #OnSónLesDones, que l’altre dia va presentar els resultats del seu primer mig any de treball: sis mesos d’anàlisi diària que, amb tenacitat digna d’encomi, s’han dedicat a difondre a les xarxes socials.
Perquè si un alienígena aterrés, posem per cas, a Barcelona, a l’estil del protagonista de Sin noticias de Gurb, la novel·la humorística d’Eduardo Mendoza, no trigaria ni vint-i-quatre hores a adonar-se d’algunes coses que nosaltres ja no advertim, anestesiats com estem per la força del costum. Advertiria que es respira amb dificultat -els índexs de contaminació són més que elevats-, que els carrers semblen cintes transportadores d’aeroport -per les moltes maletes que van amunt i avall- i que, tot i les moltes dones que s’hi distingeixen -un 51% de la població-, sembla que tenen poca veu: si entres en un bar els que criden són ells, si mires la tele els que hi surten són ells, i si obres un diari, el mateix.
Fa temps que les dones ens queixem, i amb raó, que la nostra veu se sent poc, o, com a mínim, menys del que ens correspondria per dret de mera existència. Que vivim en una cultura androcèntrica ho sabem prou, però esperàvem més d’un segle XXI tan tecnològic i avançat en què, pel que sembla, els cotxes ja aparquen sols i les impressores 3D podran fer aviat una rèplica de la Sagrada Família a escala real -quin horror!-. Les dones esperàvem que el futur ens portés com a regal un bonic altaveu que ens permetés dir tot allò que fins ara hem callat o verbalitzat només en la intimitat. En definitiva, pensàvem que amb el segle XXI arribaria el nostre torn de paraula i ens seria permès finalment “opinar”. Per ara no ha estat així i encara no albirem aquest canvi de paradigma: una representació més equilibrada d’homes i dones, sense els discriminadors greuges comparatius amb què hem crescut.
En el debat posterior a la presentació de l’informe #OnSónLesDones hi van participar reconegudes professionals d’alguns dels mitjans analitzats. Mònica Terribas, Lídia Heredia, Karme Peiró i Esther Vera, directora d’aquesta casa, van mostrar-se convençudes que era just que les xifres milloressin aviat, i no només perquè ho digui la llei, que ho diu i ben clar. En la reflexió conjunta, es va apuntar la possibilitat que el que demana a crits aquest ambient enrarit és l’aniquilació d’aquesta manera de fer tan testosterònica, tan enemiga del diàleg i l’entesa. Començar per abolir aquestes sorolloses tertúlies potser seria un primer pas cap a la desitjada feminització dels mitjans, que no vol només quotes sinó una modulació intel·ligent en les formes i els continguts. O sigui que tertúlies sí, però no com aquestes que patim com si fossin un càstig del mateix infern.
