L’obligació de Rajoy
No sé on va cursar la llicenciatura Mariano Rajoy, però, ho fes on ho fes, l’assignatura de dret constitucional l’hi van ensenyar malament. La primera obligació del govern és “fer política” i la segona “executar la llei”. Així ho diu l’article 97 CE. “El govern dirigeix la política interior i exterior...” són les seves primeres paraules, per afegir a continuació que “exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària...”.
L’ordre és important, perquè en el dret constitucional l’ordre dels factors sí que altera el producte. La funció executiva d’aplicació de la llei és tributària de la funció de direcció política i no al revés. Una funció executiva desvinculada de la tasca de direcció política condueix directament a la catàstrofe.
A través de la direcció política, el govern ha de preocupar-se que hi hagi les millors condicions per executar la llei. L’execució de la llei no es produeix mai en abstracte, sinó que es fa sempre en unes determinades circumstàncies. Un govern no pot desentendre’s mai d’aquestes circumstàncies. En cas contrari, es pot trobar que la llei únicament es pugui executar amb un cost brutal per als ciutadans als quals se’ls aplica, i amb una pressió insuportable per als jutges que hagin de participar en el procés d’aplicació d’aquesta llei, així com per als membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat que han de complir les ordres dels jutges.
Això és així sempre, però més encara quan el terreny que es transita és el de la integració d’un ens subcentral (tant si es diu estat, land, província, regió o comunitat autònoma) en l’ens central (tant si es diu federació, bund o estat). Aquest és el territori més difícil de transitar que hi ha al món del dret. És l’únic problema constitucional pel qual la gent es mata. L’evidència empírica disponible és incontestable.
En conseqüència, que el govern abdiqui de fer política i limiti la seva obligació constitucional a l’aplicació de la llei no pot no tenir resultats funestos.
Ho hem pogut comprovar en aquests últims dies. El president del govern que és a l’origen de la situació actual, ja que va ser ell com a president del PP a l’oposició qui va iniciar la recollida de signatures en 2006 contra la reforma de l’Estatut d’Autonomia i qui va encapçalar la interposició del recurs d’inconstitucionalitat contra el mateix, que va donar com a resultat el “cop d’estat” de la STC 31/2010, no pot desentendre’s, un cop investit president del govern central, de les conseqüències dels seus actes, i considerar que políticament no hi ha res a fer i que la política territorial es redueix a l’execució de la llei.
Aquesta manera de procedir condueix inexorablement a l’1-0 que s’ha viscut a Catalunya aquest cap de setmana i que, en certa mesura, se segueix vivint des de diumenge. Si el govern central es descarrega de la tasca de fer política, aquesta tasca recau inevitablement en els fiscals en primer lloc, en els jutges després i, finalment, en policies i guàrdies civils. Cap d’ells pot fer res per resoldre el problema. Tot el contrari. La seva intervenció únicament pot conduir a dificultar encara més una resposta.
Perquè el que s’està vivint a Catalunya és la rebel·lió contra el cop d’estat que va fer el PP a través del Tribunal Constitucional. Una rebel·lió que es va iniciar just quan es va fer pública la STC 31/2010, amb una manifestació multitudinària tres dies després de conèixer-se la sentència. I que, en contra del que pensava el govern central que passaria, no ha deixat d’augmentar en volum i intensitat fins avui.
Pretendre fer front a una rebel·lió popular d’aquesta naturalesa i d’aquesta magnitud sense fer política, sinó únicament amb denúncies de la Fiscalia, interlocutòries i provisions dels tribunals, i càrregues de la Policia i de la Guàrdia Civil, és ridícul.
No hi ha alternativa, el govern central ha de complir amb la seva obligació de fer política. Mentre el president no ho entengui així i consideri que la seva tasca és única i exclusivament aplicar la llei, més lluny arribarà la rebel·lió ciutadana i més difícil serà trobar una sortida al laberint en què ens trobem.
No tinc la més mínima esperança que Mariano Rajoy rectifiqui. La meva impressió és que és un “boxejador sonat”, és a dir, incapaç de fer res amb criteri. Tenir un president de govern en aquestes condicions és preocupant. Però més encara ho és que el sistema espanyol no trobi la manera de substituir-lo.
