Llista única... o paciència
Si no és el 27-S serà més endavant. Però l’única possibilitat que el procés avanci de debò és una llista única, un gran gest unitari suprapartidista, amb un fort component de societat civil. No hi ha cap altra via. De fet, sempre ha estat així. Per diversos motius.
Primer: Espanya està unida en relació al repte sobiranista català. Tots els partits, els tradicionals i els nous, els de dreta i els d’esquerra, i els que no se sap de què són, tenen clar que Catalunya no se’n pot anar. Amb pocs matisos. Davant d’aquesta unitat de pedra picada, només es pot respondre amb unitat.
Segon: Catalunya, que fins fa poc estava unida a favor del dret a decidir, ara està dividida. Tot i que era previsible, no és desitjable. El salt a l’independentisme no ha sortit bé: paradoxalment ha partit en trossets el sobiranisme, ha desactivat l’onada i ha reforçat l’unionisme. Ja no se sap qui porta la iniciativa. Només si el sobiranisme es torna a unir té alguna possibilitat de guanyar.
Tercer: La pluralitat és enriquidora, però no pot servir només d’excusa per frenar la unitat d’acció. La pluralitat del moviment sobiranista és la seva força si serveix per sumar, no per restar. Ara mateix, amb cadascú anant pel seu costat, resta: frustra la pròpia gent i fa impossible l’efecte bola de neu per incorporar indecisos. Per separat, el 27-S difícilment hi haurà il·lusió sobiranista. Potser tampoc no hi haurà un resultat desastrós, però segur que no serà un gran resultat. No servirà per avançar. I a hores d’ara, després de tants esforços, de tanta mobilització, de tanta pedagogia, no avançar és recular. Entre altres coses perquè l’unionisme s’ha espavilat, bàsicament s’ha fet més plural.
Quart: La crisi de la política és sobretot la crisi de la política de partit. La gent reclama política en majúscules, per sobre d’interessos espuris i endogàmics, per sobre de tacticismes i sectarismes. La gent reclama tornar a creure en alguna cosa. L’empenta sobiranista ha funcionat mentre implicava la superació del marc de la política convencional. Atenció!: és la mateixa raó per la qual està funcionant Podem.
Cinquè: La desconfiança mútua entre els líders polítics del procés es palpa en l’ambient i és un llast pesadíssim. Tothom ho veu. No és hora de buscar culpables, sinó de trobar solucions. Si no són capaços de recompondre relacions, han de saber que el seu lideratge no serveix. Cap d’ells no té prou força, ni previsiblement en tindrà després del 27-S, per tirar endavant en solitari amb els seus. Han de posar-se a l’altura del moment. O passarà el seu moment.
Sisè: Durant la Transició es va saber construir una unitat, primer amb l’Assemblea de Catalunya i després amb la redacció de l’Estatut de Sau. No va ser fàcil. Però en aquell moment fundacional el catalanisme va sumar per sobre dels partits, amb un efecte multiplicador. Ara els partits frenen el sobiranisme. El verb que ara conjuguem no és multiplicar, sinó dividir.
Setè: L’activista sobiranista està estressat: no des del punt de vista físic, sinó psicològic. Estava preparat per cansar-se en una cursa de llarga durada, però no per frustrar-se en una cursa contra els seus, amb travetes, sense fair play. No es va apuntar a la moguda per fer política petita, sinó per fer un país gran. I ara es veu obligat a tornar a triar partits empetitits. I no vol. Ara no.
Vuitè: L’opció sobiranista té un avantatge: des d’Espanya difícilment s’oferirà mai cap alternativa real, en una línia confederal. Per tant, per molts errors i divisions que l’afectin, el sobiranisme tindrà oportunitats de recompondre la seva unitat. El temps, en realitat, li va a favor. Una altra cosa és que a la gent se li acabi la paciència.
