L’art de dissimular debilita la confiança
La política no es pot fer a l’aparador. Qualsevol negociació necessita generar un mínim marc de confiança entre les parts i reduir la pressió del temps i dels focus. En definitiva, el diàleg és més fàcil si es redueix el soroll i s’aconsegueix bastir una certa lleialtat, fins i tot en el desacord. En les complexes negociacions de la Unió Europea, si cal, s’atura literalment el rellotge, i quan no hi ha cap èxit es conclouen pactant el nivell de desacord. Mantenir la taula de negociació permet tenir un canal per dialogar quan van mal dades.
Però la discreció de la negociació no significa quedar atrapat en l’art de dissimular ni en el de l’eufemisme. El risc de mentir és el risc del descrèdit en política. El president Puigdemont ha estat tirant pilotes fora sobre la seva reunió a la Moncloa del dia 11, i la portaveu del govern, Neus Munté, ha negat la major sense posar-se vermella. La comunicació política permet no dir tota la veritat, dilatar, donar publicitat a una informació perquè convé en una negociació, però no justifica mentir si es vol que els ciutadans mantinguin la confiança en els seus representants. Si un polític de primera fila pensa que una reunió a la Moncloa es pot mantenir en secret gaire temps, en comptes d’avançar-se i punxar el globus ell mateix, és que va despistat. El dret a ser escoltat pels ciutadans es construeix guanyant-se la seva confiança, i la credibilitat és un puntal per aconseguir-ho. Es podia haver parlat amb Rajoy amb llums i taquígrafs.
