L’agent provocador
Podrem fer repàs en el futur dels errors i les presses del moviment sobiranista, dels riscos de reduir la base social imprescindible per guanyar el referèndum. Però avui cal assenyalar un dia més l’objectiu i el piròman. Assenyalar amb contundència un cop més que l’objectiu és posar urnes, i deixar clar qui és l’agent provocador. Continuar assenyalant la irresponsabilitat d’un Estat que desmunta l’autogovern i que pretén sufocar idees amb detencions abusives, amb provocacions a partits polítics legals, amb un desplegament policial imprevisible i la invenció, amb els propagandistes que li marquen el camí, d’un ambient que recordi la kale borroka. Caldrà molta sang freda, molta contenció i respostes estratègiques. L’Estat té el poder coercitiu, però encara no sap que els temps han canviat i que la seva resposta democràticament dèbil el porta a l’adeu definitiu de Catalunya. És només qüestió de temps.
El govern del PP no va començar ahir la desconstrucció de l’autogovern. Des de la sentència de l’Estatut, els governs del PP han actuat a cop de decret a cada consell de ministres per buidar de competències la Generalitat. Un cop més en la història, el govern espanyol actua “ sin que se note el cuidado ” amb el convenciment que molts catalans són una majoria de dèbils mentals alienats per TV3. Els aniria bé llegir The Economist o el Financial Times, que des de Londres interpreten millor que Madrid la gravetat de la situació i el caràcter purament polític de la qüestió catalana, que s’intenta disfressar de qüestió d’ordre públic.
Dissabte passat el BOE va buidar l’autogovern financer de la Generalitat utilitzant amb la deslleialtat habitual les lleis creades per superar la crisi europea del deute. Aquest dissabte, amagats darrere d’eufemismes sobre cooperació, arrabassaven l’autonomia intentant posar el control dels Mossos d’Esquadra sota el comandament d’un guàrdia civil. Les intencions de l’Estat les tenien clares els Mossos quan denunciaven des de fa dies que “pretenen fer les coses a la seva manera amb els nostres uniformes”. No només no es paga la factura del deute del desplegament, no només es furta informació imprescindible per a la lluita antiterrorista sinó que es pretén intervenir directament el cos prescindint de l’Estatut d’Autonomia.
L’Estat i els partits polítics que critiquen els mètodes de les decisions preses al Parlament de Catalunya retorcen la llei per no aplicar l’article 155 de suspensió de l’autonomia. Laminen la descentralització a través d’un sistema judicial que va deteriorant el seu paper de garant del sistema democràtic i d’una fiscalia que fa política a través del seu màxim responsable. El PP actua amb l’impuls de Ciutadans i la cooperació del PSOE .
No hi ha espai per a la sorpresa. Ningú pot estranyar-se de la reacció tan abusiva com previsible de l’estat espanyol. La reacció no acabarà aquí. L’objectiu és guanyar 10 a 0 com diuen a la Moncloa, i els manuals d’aquest tipus de crisis apunten ara als mitjans de comunicació públics i als líders sobiranistes. És evident que l’objectiu és acusar de sedició els líders de l’ANC i Òmnium i estendre la por entre els ciutadans disposats a anar a votar. Potser, fins i tot, actuar contra el president.
Estendre la por fent-nos viatjar pel túnel del temps és un bumerang per al PP perquè amplia la base de l’independentisme a cada pas. Fa massa tuf dels temps en què es va haver de guanyar l’autogovern. La base s’ampliarà, davant l’estupefacció del nacionalisme espanyol, amb una transversalitat gran i amb cognoms de totes les procedències. Aquest és un país barrejat, preciosament impur, tossudament bilingüe que no renunciarà a les institucions.
Rajoy deu pensar que el setge al referèndum i la repressió de l’Estat es pot carregar a curt termini l’autogovern i una generació d’actors polítics, però el 2 d’octubre Rajoy haurà demostrat la seva incapacitat d’analitzar la realitat i que només té a les seves mans la repressió i una lectura de la Constitució que una gran part dels ciutadans no reconeix, ni reconeixerà mai per decret.
Els cops policials han deixat les garanties del referèndum sota mínims. Se sap on anar a votar, però no hi ha junta electoral. Les dificultats són tantes que posar les urnes serà un fet simbòlic de gran força i, fins i tot si no s’aconsegueixen posar, la resposta ciutadana previsiblement massiva del dia 1 tindrà la clau del que pugui passar a partir del dia 2. A cada resposta de l’Estat hi ha un incentiu per anar endavant. Rajoy ha fet política quan ha triat no moure’s i esperar a reprimir. Ha fet política desmuntant l’autogovern, ha fet política no escoltant, traient partit dels rèdits espuris d’anar contra Catalunya en bona part d’Espanya. La resposta és ara al carrer i aquest és un poble que ha demostrat sobradament el seu civisme. Que quedi ben clar a Europa i al món qui és l’agent provocador.
