Convulsions partidistes
1 . INCERTESA. Tot trontolla en el sistema català de partits des que una conjunció de factors (Joan Culla parla de tsunami) va arrasar el rígid model sociovergent dels anys 80 i 90. Cal recordar que Catalunya es va anticipar gairebé una dècada a la ruptura del bipartidisme que ara ha arribat a la política espanyola. El tripartit va marcar el canvi d’època, adornat pel cant del cigne del PSC (2003) i de Convergència (2012), que van gaudir de dos moments excepcionals d’acumulació de poder abans d’iniciar la irremissible davallada. Tot va canviar amb la irrupció, en el context de la crisi del 2008, de dos actors inesperats: el sobiranisme de vocació independentista convertit en primer projecte polític (la utopia disponible, en expressió de Marina Subirats) i els comuns, les noves organitzacions polítiques fruit dels moviments socials de resposta als estralls de la crisi i a les radicals polítiques d’austeritat.
L’independentisme, que havia tingut un gran rebrot amb la campanya electoral de Carod-Rovira el 2003, sempre havia estat marginal. El seu salt va canviar les relacions de forces en el nacionalisme, amb una Convergència gastada per la permanència en el poder, els seus usos i la seva estructura clientelar. L’esquema dreta/esquerra trontollava en creuar-se amb l’oposició independència/unitat. I es varen obrir espais a tots cantons: Ciutadans va intentar aprofitar el forat a la dreta agafant la bandera unionista. La gran sorpresa va ser que els moviments socials, habitualment ancorats als afores de l’espai institucional, decidissin fer el pas a les institucions de govern. No és casual que l’ANC i el 15-M sorgissin, el 2011, amb un mes de diferència.
I els dos grans han entrat en el pendent. L’ombra d’Esquerra empetiteix el vell món convergent, que, reconeixent-se en falta, s’ha hagut de refundar i malda per deixar el passat enrere. I els comuns van ocupant espai en el territori tants anys hegemonitzat pel PSC, i ja guanyen les eleccions generals. L’únic partit que manté una línia de continuïtat és el PP, marginal a Catalunya, com sempre. Tot belluga i qualsevol predicció sobre l’escenari polític català a mitjà i llarg termini és d’alt risc. Fins que se surti del període de grans turbulències i la situació s’estabilitzi -i ningú està en condicions de dir quan serà ni com-, no se sabrà com cristal·litza tot plegat. El que tingui projecte polític tindrà avantatge.
2 . SOROLL. En aquest marc, pocs partits s’escapen de les convulsions internes. És el món convergent -encara costa no dir-ne així, en la mesura que el relleu generacional no s’acaba de consolidar i encara hi pesen cares molt gastades- el que en aquests moments, entre condemnes polítiques, processos judicials de la corrupció del passat i indeterminació en la seva ubicació ideològica de futur, surt més als diaris. Però aquests dies hi ha hagut moviment a l’esquerra. El PSC sembla anar-se encongint, en mans d’un PSOE cada cop més descolorit, abraçat a la fantasia que ja vindran temps millors. Portarem al Constitucional els pressupostos si hi ha una partida per al referèndum, ha dit Iceta. Què li aporta incorporar-se al club dels unionistes “por el imperio de la ley”?
Tanmateix, el soroll és ara també als comuns. El procés de confluència en un nou partit de Barcelona en Comú, Podem, Iniciativa, Esquerra Unida i Equo ha ensopegat amb un intent dels podemites de guanyar poder i presència. La derrota d’Errejón va ser una mala notícia per als comuns. I ara se’ls ha colat una de les malalties cròniques de la política: les petites ambicions personals de poder, adornades amb la psicopatologia de les petites diferències. Una fallida consulta a les seves bases, amb un 7 per cent de participació, ha estat utilitzada per Dante Fachin per fer valer les seves discrepàncies. Per autolegitimar-se, en comptes de reconèixer el fracàs, ha estat fent uns jocs de mans numèrics propis de cultura de secta. No ha anat gaire lluny. Podem no es podia suïcidar a Catalunya. Fora dels comuns, Podem aquí no té salvació. I Pablo Iglesias té molt clar que l’esquerra sense bases sòlides a Catalunya no té res a fer a Espanya.