Contra la realitat

1 . CORATGE. Ahir vaig sentir a la Cadena SER una frase d’Iñaki Gabilondo que pot semblar retòrica però que és força pedagògica. Comentant la sentència del Tribunal Superior de Catalunya i referint-se òbviament al procés sobiranista, va dir: “Quan un problema no troba solució no se’n diu problema, se’n diu realitat”. Certament, Gabilondo pensava en aquells que s’entesten, setmana rere setmana, a anunciar el declivi definitiu del sobiranisme -i ja porten cinc anys fent-ho- i en aquells que es donen per satisfets dient que la llei no ho permet i que el que no cap en la legislació vigent és impossible. Però quan un problema ja és una realitat, o les lleis s’adapten per reconèixer-la o tard o d’hora acabarà petant per algun cantó.

Poc després de Gabilondo va intervenir Irene Rigau, amb la seva proverbial habilitat per dir les coses amb naturalitat i sense estridències. Va deixar dos missatges que són pistes per si realment hi ha voluntat de reconèixer legalment la realitat. Va explicar que sovint en la història hi ha hagut moviments socials que han anticipat situacions que no estaven previstes i han acabat provocant transformacions de la legalitat; i va assenyalar una via possibilista a seguir: acordar una consulta i compartir les maneres d’administrar la resposta. No és cap entelèquia. La casualitat va voler que el mateix dia que es comunicava la sentència del 9-N la primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, anunciés que posava en marxa els mecanismes per fer un nou referèndum la tardor del 2018. I tot fa pensar que la Gran Bretanya i Escòcia trobaran la manera d’administrar-ho, com ja van fer amb l’anterior. I el govern anglès no utilitzarà els tribunals, sinó que lliurarà una noble batalla política com va fer Cameron, i la va guanyar. Afrontar la realitat exigeix coratge.

Els tribunals, com ja va denunciar en el seu moment el mateix Constitucional, es troben amb la incòmoda feina d’haver d’afrontar judicialment una qüestió política perquè el govern espanyol es mostra impotent per afrontar-la i només busca criminalitzar el procés (i així intimidar el personal). Dictin la sentència que dictin, se’n fa una lectura política. Des del sobiranisme es considera que el TSJC ha legitimitat la violació del que seria un dret democràtic natural a posar les urnes, i des dels sectors més ideològics de l’unionisme se l’acusa de feble i fins tot hi ha qui parla de triomf de l’independentisme. Enmig, els sectors oficialistes insisteixen a autoenganyar-se cantant per enèsima vegada les absoltes del procés. Tot plegat, bastant poc edificant.

2 . OCASIÓ. Què canvia la sentència? A curt termini, poca cosa. Obliga el govern català a reafirmar-se en la convocatòria del referèndum i, per tant, confirma que, amb la seqüència de decisions judicials que ens espera, vindrà una escalada de tensió; el punt en què aquesta tensió s’aturi (i l’habilitat de cada part per captar el moment adequat per canviar el pas) marcarà la continuació. Regala a Artur Mas un temps per seguir passejant la malenconia pel personatge perdut, però era un líder amortitzat el dia abans de la sentència i ho segueix sent avui. I, evidentment, fa que el sobiranisme hagi d’afinar l’estratègia per optimitzar les situacions i evitar queda atrapat pel camí, en un moment de relleu de lideratges.

Però crec que on es poden notar efectes significatius és en relació a Europa. Comença a haver-hi senyals, especialment provinents d’Alemanya, de preocupació per l’actitud d’inhibició de Rajoy. Hi ha prou problemes a la Unió, ara només faltaria que Catalunya entrés en erupció. Com era previsible, la notícia de la sentència contra un expresident català ha tingut presència destacada en els mitjans. Mas ja ha anunciat que arribarà al Tribunal d’Estrasburg, si cal. El camí és llarg perquè primer s’ha de seguir tot l’itinerari procedimental de la justícia espanyola. Però, en tot cas, com més visible es faci que el govern de Rajoy ho fia tot a la via judicial, més atenció hi haurà sobre el que passa aquí. A Europa, llevat d’alguns països de l’Est, els tribunals no són el camí usual per resoldre qüestions polítiques.