Albert Camus i el temps present
1 . L’HOME. ¿La vida paga la pena de ser viscuda o no? Albert Camus cridava a combatre contra tota idea única, contra tota promesa d’una sola direcció de la història, contra qualsevol concepció teleològica del món, la que és capaç de justificar qualsevol atrocitat en nom de les astúcies de la raó, dels accidents de recorregut. I desconfiava d’aquells que no són capaços de trobar, al marge de la història, la simple felicitat, la passió dels éssers, la bellesa natural de les coses. “Segueixo creient -escrivia a Cartes a un amic alemany - que aquest món no té un sentit superior. Però sé que hi ha alguna cosa en ell que té sentit, i és l’home, perquè és l’únic que necessita tenir-lo”. Això és el que en podríem dir el sentit tràgic de la vida de Camus, i que marca la seva idea de la rebel·lió: “Contra tot allò que impedeix a l’home ser ell mateix”.
L’absència de sentit tràgic de la vida habita dos mites de la modernitat, i ha condicionat el destí dels dos últims segles. La promesa de redempció de l’optimisme il·lustrat, en la simplista versió de Condorcet: “L’espècie humana camina amb pas ferm i segur en el camí de la veritat, de la virtut i de la felicitat”. I el nihilisme: no hi ha límits, tot està permès. La versió moderna d’aquesta doble fugida de l’experiència humana és el totalitarisme; la versió postmoderna és la quimera neoliberal. La llei de la història com a absolut (de Hegel a Marx), l’eficàcia de l’acció com a principi (el resultat com a absolut). La conseqüència d’aquesta doble quimera és que el moment de pas es converteix en el moment d’arribada. I ara ens estem acostant a una d’aquestes aturades: l’autoritarisme postdemocràtic, com a destí de les societats liberals, fruit d’una astúcia de la raó que consisteix a reduir les persones a homes unidimensionals, estrictes agents econòmics.
Naveguem entre límits, i aquesta és la nostra condició. Per això “hem de ser capaços com Proust de veure la humanitat amb uns altres ulls”. Només així podrem construir el sentit necessari per a la vida. “No hi ha vida viable sense projecció en el futur, sense promesa de maduració i de progrés”, que no de redempció. I aquest és el moment de la política, en què l’home revoltat exerceix la seva capacitat de dir no per poder dir sí. La revolta és a favor de la plena realització de cadascun de nosaltres, perquè “quin motiu té per estar emocionat qui no espera res de demà?”
“Falta imaginació per a la mort dels altres”, deia Camus davant els horrors de la guerra. I advertia sobre un món en què s’estima per telèfon i es mata per procuració. Una interpel·lació que es fa extensiva al nostre present: un món en què s’estima online i es mata amb drons.
2 . LA REVOLTA. La mirada de Camus era llarga. “De tots cantons, les nacions colonitzades fan sentir la seva veu. En deu anys, en cinquanta anys, serà la preeminència de la civilització occidental la que serà posada en qüestió”, deia l’any 1945. Ja hi hem arribat, i molts dels governants i habitants de la nostra Europa es resisteixen a veure el que Camus ja va entendre llavors, que deixaríem de ser el centre del món. La crisi d’Europa és en part el dol per aquesta pèrdua.
Com parlar? Mirant els altres sense desdeny, intentant entendre’ls i sense la temptació de decidir per ells. Tornem al principi: al reconeixement dels límits. I aquí té sentit la lliçó de Kemal Daoud, que va gosar reescriure L’estranger de Camus canviant-ne la perspectiva: “Déu és una pregunta, mai una resposta”, diu. I afegeix: “La dominació de l’esperit consisteix a imposar la resposta sense admetre la pregunta”. És la llei de les religions, llei del poder, quan eludeix la mediació democràtica. Per què necessitem l’esperit de revolta? Perquè la democràcia està deixant de funcionar com a instrument per interpel·lar el poder i evitar els seus abusos, reduïda a mecanisme d’enquadrament a fi que la ciutadania accepti les respostes legitimades per la religió dels experts i assumeixi la servitud. I, com diria Camus, cal exercir d’homes.
