Fer créixer el referèndum

Ara que la majoria política i social catalana s’ha agrupat, tot i els matisos, al voltant de la idea de celebrar un referèndum sobre la independència i que s’ha superat l’escull dels pressupostos, sembla que és hora de posar fil a l’agulla. Hem superat la fase d’anunciar la voluntat de fer el referèndum, i ara possiblement cal donar senyals clars i creïbles que el referèndum es farà de la millor manera possible. Que el referèndum tiri endavant amb garanties d’èxit depèn de molts factors, alguns dels quals no estan sota el control de les institucions catalanes. Però d’altres sí que ho estan, i sembla raonable esperar que tant el Govern com la majoria parlamentària esmerçarà tots els esforços possibles en aquesta direcció.

En primer lloc, hi ha la qüestió del suport intern. Més enllà de l’impossible pacte amb l’Estat, és evident que el referèndum es beneficiaria enormement d’un acord intern a Catalunya, com més ampli i transversal millor. En darrera instància serà la societat catalana qui, amb la seva participació, donarà validesa al referèndum. Però hi ha molta evidència acumulada que mostra que els partits i líders polítics tenen una forta capacitat d’influència sobre l’opinió pública. Per això és important insistir en la direcció ja marcada pel Pacte Nacional pel Referèndum d’ampliar, tant com siga possible, aquest suport intern al referèndum.

I això també està relacionat amb la necessària garantia de la neutralitat del referèndum. El referèndum en cap cas ha de ser plantejat com un instrument d’agitació independentista, sinó com un mecanisme democràtic per prendre col·lectivament una decisió de gran transcendència. I això requereix dotar-lo de totes les garanties necessàries, i més, perquè tant els votants del sí com els del no se sentin còmodes amb el procediment, i plenament segurs que es respectarà escrupolosament la seva decisió.

De vegades sentim alguna sobreinterpretació d’aquesta exigència de neutralitat, que reclama al president de la Generalitat i al Govern que no prenguin partit per una opció o una altra. Això no és una demanda raonable, i més aviat la pràctica general en referèndums és la contrària: els governs solen prendre partit. Però cal distingir entre l’opció política legítima del Govern i el paper de l’administració electoral, que ha de ser plenament neutral. Això abasta també els mitjans públics, que han de donar espai equilibrat a les diverses opcions.

Però a banda dels suports interns i de la neutralitat del procediment, hi ha en aquest cas un altre factor que pot ser crucial per a l’èxit del referèndum: la credibilitat. L’espectre del 9-N plana constantment sobre aquest referèndum. Però el que va ser un revulsiu positiu el 2014 seria un enorme fracàs el 2017. Seria molt difícil d’entendre que es repetís una operació d’aquell estil. Per això, mentre que el 9-N es va fer tot el possible perquè la consulta no s’assemblés gens a un referèndum, en aquesta ocasió els esforços haurien d’anar en direcció contrària. Cens, col·legis, urnes, paperetes i meses haurien de ser tan semblants com sigui possible als d’una convocatòria electoral regular. I quan l’obstrucció de l’Estat ho impedeixi, caldria buscar les alternatives més properes, i explicar-ho bé a la ciutadania.

Si l’objectiu és transmetre sensació de credibilitat a l’aposta per fer un referèndum amb totes les conseqüències, no sembla que les constants especulacions sobre si el referèndum s’ha de fer abans o després de l’estiu -o pitjor, sobre si s’acabarà fent o no- ajudin gaire. Més aviat es transmet una sensació d’improvisació o que s’està jugant políticament amb el calendari per qüestions que per a la majoria de l’electorat resulten impossibles de desxifrar.

Es pot argumentar, certament, que fixar segons quines exigències a les institucions catalanes equival a demanar-los que vagin amb una mà lligada a l’esquena. Perquè l’Estat no és gaire escrupolós, precisament. I ha posat en marxa tota la seva maquinària, inclosa alguna claveguera, per aturar el referèndum. Però em fa l’efecte que més aviat cal fer la reflexió contrària. El màxim consens intern, la màxima credibilitat i rigor procedimental són dels poc trumfos que poden tenir les institucions catalanes en aquesta partida tan desigual. No sembla gaire lògic renunciar-hi per càlculs de curt termini.