Convindria fixar un llindar de participació l’1-O?
El Codi de Bones Pràctiques sobre Referèndums, aprovat per la Comissió de Venècia l’any 2007, recomana no imposar un quòrum o llindar de participació “perquè assimila els electors que s’abstenen als que voten que no” (apartat III.7.a).
Efectivament, sembla una bona raó per no establir, com a criteri general, un mínim de participació en els referèndums. Perquè el llindar de participació permet als partidaris de l’ statu quo utilitzar-lo estratègicament per bloquejar el canvi, tot sumant-se l’abstenció indiferent, sense haver-la de convèncer de participar. D’aquesta manera actua de fet com un mecanisme conservador de l’ statu quo i pot distorsionar el debat, ja que els partidaris del no, en lloc de mirar de convèncer la majoria de la població de la bondat de la seva proposta, es poden refugiar en el debat procedimental i aprofitar-se de l’abstenció.
Tanmateix, més enllà del criteri general, les institucions i regles cal valorar-les també en funció de la realitat política concreta a la qual s’han d’aplicar. En el cas de l’1 d’octubre, de moment, la majoria parlamentària sobiranista aposta per no fixar cap llindar mínim de participació, ni a la llei ni com a compromís polític explícit. En canvi, hi ha algunes raons que potser aconsellarien un replantejament, o si més no un debat més pausat sobre la qüestió.
En primer lloc, ajudaria a allunyar-nos definitivament de l’espectre del 9-N, que va ser percebut majoritàriament com una mobilització independentista i pel dret a decidir. El referèndum hauria de ser, ara sí, àmpliament reconegut com un mecanisme col·lectiu de presa de decisions. I un dels problemes que hi ha ara és que, tal com es planteja l’1 d’octubre, no hi ha cap incertesa sobre el resultat. En un referèndum a l’escocesa, sabem que el sí podria guanyar o podria perdre, però en aquest cas el boicot d’una part del no garanteix una victòria clara del sí.
En canvi, amb un llindar de participació al voltant del 50%, de cop i volta el referèndum tindria un fort component d’incertesa. L’independentisme podria, ara sí, guanyar-lo o perdre’l. I per tant ja ningú podria dir que és una mena de nou 9-N. Certament, això pot tindre costos, perquè podria reforçar encara més els incentius perversos que ja tenen els partidaris del no per no anar a votar. A canvi, però, ajudaria a reforçar la credibilitat, interna i internacional, de la convocatòria.
Però hi ha, encara, una altra raó pragmàtica per fixar un llindar que ens permeti obtenir un resultat clar: evitar el risc d’un resultat endimoniat i de difícil gestió semblant al del 27-S, quan tant els partidaris del sí com els del no asseguraven que havien guanyat. Sobre el paper, sense llindar mínim de participació, si votés un 10% del cens electoral, i el 99% ho fes a favor de la independència, el sí hauria guanyat i només quedaria fer efectiu el resultat. Però gairebé tothom intueix, i reconeix informalment, que un resultat així no legitimaria els següents passos.
Potser no és mala idea formalitzar aquesta intuïció, i mirar de posar-nos d’acord en una xifra. Què passaria si, per posar un escenari una mica més realista, participés en l’1-O un 40% de l’electorat i el sí obtingués un 80% del vot? Els independentistes, potser, estarien convençuts d’haver guanyat i de tenir tota la legitimitat democràtica. Però, molt probablement, en un escenari així poca gent a fora de l’independentisme reconeixeria la victòria i seria, de facto, políticament impracticable. Ens trobaríem de nou empantanegats en una situació de difícil digestió política, com la de la tardor del 2015.
En canvi, amb un llindar de participació del 50%, si la independència guanya serà molt més difícil qüestionar la legitimitat democràtica del resultat, i per tant la materialització del resultat pot ser més fàcil. ¿I si el referèndum no arriba al quòrum de participació? En aquest cas, la independència haurà perdut però l’independentisme haurà obtingut una gran victòria política: el poble català haurà exercit el seu dret a l’autodeterminació. I això, probablement, suposarà un sotrac tan fort per a l’estructura constitucional i de poder de l’estat espanyol que res no tornarà a ser com abans.
Al remat, tot plegat ens porta al mateix lloc. Fer la independència sense un acord previ sobre el procediment és molt difícil, però no impossible. Requereix, això sí, un esforç addicional per blindar al màxim el consens intern sobre el procediment. Renunciar al referèndum, ara mateix, no és ni possible ni desitjable, perquè no hi ha cap altre mecanisme -factible- que ens permeti decidir democràticament sobre la independència. Però seria desitjable fer el millor referèndum possible, el més potent i el que ens ajudi més a resoldre la qüestió.