Incapaços de pactar i també de retallar despeses
La legislatura fallida al Congrés de Diputats no sortirà gratis als contribuents. Segons els càlculs de l’ARA, tot plegat haurà costat 200 milions d’euros. Aquí s’hi inclouen tant els diners de les campanyes dels partits (42 milions), com els costos de la maquinària electoral (130 milions) i les retribucions que hauran percebut els polítics durant aquests quatre mesos (30 milions). I és precisament la sensació compartida que la ciutadania no entendria que la repetició de les eleccions derivi en una despesa similar el que ha portat els partits a plantejar-se mesures d’austeritat per a la pròxima campanya.
El Congrés de Diputats va acollir ahir la primera reunió amb aquest objectiu, i el resultat no podia ser més decebedor. Els representants dels diferents partits no van ser capaços d’arribar a cap acord significatiu sobre reducció de la despesa, més enllà de gastar menys en cartelleria, i es van citar per dimecres que ve per intentar tancar un pacte de mínims. Les posicions, però, estan força allunyades. I resulta curiós que en aquesta qüestió el PP i el PSOE facin pinya contra els partits emergents. Quin és el motiu? Doncs que tots dos partits van gastar més per separat (el PP fins a 16 milions i el PSOE 12) que Ciutadans (6,3) i Podem (4,4) junts. Per tant, els dos partits clàssics reclamen una rebaixa percentual que afecti tothom igual mentre que els nous volen fixar un límit de despesa. Arribats a aquest punt, és bastant complicat que s’arribi a qualsevol mena d’entesa. “Tot plegat fa tuf de farsa”, va concloure ahir el diputat d’ERC Joan Tardà.
En definitiva, caminem cap a un altre capítol del fracàs en què s’ha convertit la política espanyola des del 20-D, incapaç de donar una resposta coherent al repte de gestionar la complexitat i el pluralisme. Pretendre que després de tot el que ha passat es pot repetir una campanya, amb tota la seva parafernàlia associada, com si no hagués passat res equival a no entendre la gravetat de la situació. Al contrari, fa l’efecte que a Madrid no s’acaba de ser conscient del descrèdit que significa repetir les eleccions. I si després la ciutadania no respon a la crida a les urnes tot seran lamentacions i esquinçament de vestidures.
