Iceta, tu tries: o PSOE (i Rajoy) o PSC (i dret a decidir)
El PSC menys catalanista de la història està sota sospita als ulls del PSOE més dèbil, dretà i espanyolista de la història. La relació entre els uns i els altres és perfectament paral·lela a la que es produeix, en un pla general, entre Catalunya i Espanya. Si Catalunya no té dret a decidir, el PSC tampoc. Des del moment que el PSC es va desenganxar del dret a decidir, estava escrit que li passaria el que li està passant, que els seus germans espanyols li negarien tard o d’hora la singularitat, és a dir, la sobirania com a partit autònom. Ha passat més d’hora que tard. L’acceleració del procés i el bloqueig de la governabilitat espanyola han fet el fet.
Els nous capitostos del PSOE, després del seu cop d’estat intern, no estan disposats a deixar que el PSC es desmarqui de la previsible abstenció socialista que permeti fer president Rajoy. El no a Rajoy del PSC, afirmat del dret i del revés tant per Iceta com per Parlon, és vist a Ferraz com una heretgia. Però a Barcelona fer-se enrere d’aquest no seria una tragèdia. El lideratge del flamant guanyador de les primàries, Iceta, i la credibilitat del partit quedarien irremeiablement malmesos. Abstenir-se per permetre la investidura de Rajoy seria una autèntic drama per al PSC, que si una cosa ha sabut fer durant anys ha estat convertir-se en mur de contenció contra la dreta ultramuntana i anticatalana. ¿Recorden aquell lema del 2008, “ si tu no vas, ellos vuelven ”, que va donar un resultat històric a Chacón? Si no els deixen ni això, estan morts. I ho saben.
Però si es mantenen en el no a Rajoy, s’arrisquen a una ruptura amb el PSOE de conseqüències imprevisibles. Una ruptura que arribaria en el pitjor moment per a uns i altres. No crec que el PSOE tingui espai ni força per implantar una federació pròpia a Catalunya. Així i tot, al PSC un trencament amb el PSOE el deixaria en terreny de ningú, expulsat del socialisme espanyol i descol·locat en el camp del catalanisme, avui clarament sobiranista. Potser l’única sortida seria reenganxar-se al dret a decidir i fer pinya amb els comuns d’Ada Colau, com ja passa a l’Ajuntament de Barcelona. En tot cas, a partir d’avui,Icetaté al davant una cruïlla històrica: o tria PSOE (i Rajoy) o tria PSC (i dret a decidir). Durant anys el PSC s’ha considerat un partit autònom i el PSOE senzillament l’ha tolerat com una anomalia. Ara, però, ja no hi ha lloc per a les ambigüitats pròpies dels pactes de la Transició.
La decisió, ja prou delicada per si mateixa, s’ha de prendre a més en circumstàncies realment difícils per al socialisme, en el moment de més debilitat tant del PSC com del PSOE. El primer, perquè està en un procés imparable de davallada electoral i perquè ha perdut molt múscul intern, no només del maragallisme. Ja no ocupa un espai central a la societat catalana i la seva implantació territorial ha quedat greument descompensada. El segon, perquè ha estat a punt de trencar-se, ofegat entre la nova esquerra de Podem, que li mossega els talons, i la dreta del PP, que li exigeix tancar files davant el perill secessionista català. Un PSOE que finalment ha tirat cap a la dreta, cosa que violenta les seves essències i li augura una llarga travessia del desert.
Esclar, ja ningú no s’enrecorda de la tercera via, la que d’alguna manera volia explorar el derrotat Pedro Sánchez en un equilibrisme impossible. Duran i Lleida també ho va intentar per la dreta, cosa que va suposar la fulminant desaparició de la històrica Unió. I ara fa l’efecte que el PSC serà l’última víctima del miratge d’un encaix Catalunya-Espanya que, com més va, més impossible es demostra. La realitat és tossuda: la societat catalana, més que encaixar-se, vol poder decidir-se, i la societat espanyola, més que encaixar Catalunya, vol encotillar-la.
