Honor per a Joan Veny
El jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que promou Òmnium Cultural, l’ha tornat a encertar de ple amb el vencedor d’enguany: Joan Veny i Clar, filòleg eminent a qui tots els que tenim una mica d’estima per les paraules (i, no cal dir-ho, per les paraules de la llengua catalana) devem una feina vasta i valuosíssima. A causa de la seva proverbial discreció, en un país que compta amb tants de filòlegs ocasionals com vocacionals entrenadors del Barça, Joan Veny segurament no és un personatge públic amb una projecció pública excessiva. Però la importància de la seva feina és incontestable. Ell, que és fill de Campos, vila emblemàtica del sud de Mallorca, ha recollit i aprofitat les lliçons dels grans experts en lingüística de tots els Països Catalans. Pompeu Fabra, mossèn Alcover, Francesc de Borja Moll, Joan Coromines, Manuel Sanchis Guarner, Badia i Margarit, Joan Solà i fins i tot iconoclastes com Lluís Vicent Aracil han creat una gran constel·lació de la filologia catalana (permanentment i directament vinculada a la filologia romànica) que ha fet possible una trajectòria tan admirable com la de Joan Veny i Clar. Clarament, l’últim fill il·lustre d’aquesta dinastia és el nostre company Albert Pla i Nualart, a qui saludem des d’aquí.
Veny ha dedicat gran part dels seus esforços a la dialectologia, i d’aquest interès en sorgeix el que probablement sigui el seu llibre més conegut: Els parlars catalans, que a tots els que l’hem llegit ens ha donat informació molt valuosa sobre la nostra pròpia llengua, però també molt de plaer. I dic plaer perquè aquesta escola catalana de la filologia a la qual al·ludesc, i de la qual Joan Veny n’és una baula imprescindible, té una característica que la fa especialment interessant: es tracta de filòlegs que acompanyen el rigor científic amb una escriptura digna dels millors literats del seu temps. No són filòlegs avorrits que desdenyin, com fan alguns, els plaers de la literatura. Al contrari: tots el noms esmentats, incloent-hi per descomptat el de Joan Veny, no tan sols són extraordinaris estudiosos de la llengua, sinó també magnífics escriptors, amb un estil gairebé sempre elegant i amè que fa que llegir sobre dialectologia o etimologia (per esmentar les especialitats més conegudes de Joan Veny) es converteixi en un gust. La bona feina científica no està renyida amb el millor gust literari. I més quan l’objecte d’estudi se centra en una matèria tan escàpola com són les paraules.
Joan Veny ha estimat i ha estudiat les paraules tota la seva vida, amb precisió i intel·ligència, però també amb amor. Tots els catalanoparlants li hem d’estar agraïts i n’hem d’estar orgullosos, especialment -si m’ho permeten- els illencs. Els seus llibres contenen estudi, escriptura, elegància, ironia i murrieria en quantitats fins i tot excessivament generoses. En rebre el Premi d’Honor, Veny diu que està preocupat pel futur de la llengua i que aposta per un canvi polític que l’asseguri. Una vegada més, només podem estar d’acord amb ell.
