Heroïnes de l'estiu
Encara fa una calor que espanta, però les tardes es comencen a fer una mica més curtes i alguns ja ens hem cansat de viure en aquest temps semisuspès que és l’estiu, on no hi ha ningú a l’altra banda del telèfon i dels mails. Els recents i luctuosos esdeveniments i l’actitud exemplar dels que van reaccionar amb esperit cívic i generós em porten a reflexionar sobre l’heroïcitat, una virtut que associem a alguns personatges de ficció, però no només. Quines han estat per a mi les heroïnes d’aquest període estival, em pregunto?
De la mateixa manera que el meu article anterior parlava de les excel·lències d’alguns dels espectacles teatrals i musicals que l’estiu ens regala per aquestes contrades, és de tots i totes sabut que el solstici d’estiu coincideix a les cartelleres cinematogràfiques amb un descens notable de la qualitat de les estrenes, que ens aboca als carrers, a les platges i allà on sigui que passi l’aire perquè aterrem al setembre ben oxigenats, disposats a seguir fent de hàmsters obedients a la roda del capitalisme salvatge. Amb la calor arriben una sèrie de films pensats només per amenitzar, que omplen els cinemes dels pobles estiuencs de samarretes de tirants. Aquest estiu hem patit llargmetratges com Spider-Man Homecoming o La guerra del planeta de los simios, però també la taquillera Wonder Women.
La protagonista de la pel·lícula és una jove bella i atlètica que fa coses de valentia provada com ara aturar bales, aixecar cotxes i estampar-los contra la paret. Consagrada a la tasca de combatre terribles amenaces amb els seus superpoders, és una heroïna de les d'ara. És ben cert que suposa una novetat en aquest Olimp de deus musculats, perquè fins ara en aquests films les noies només eren decoratives figurants. Per desgràcia aquesta heroica princesa Diana -nom no escollit a l’atzar- és sexi fins a l’extenuació i, com totes les pseudoheroïnes de les superproduccions nord-americanes, interpel·la el món sense aprofitar en cap moment aquest canvi de paradigma per empatitzar amb les dones reals.
Dit això, és aquesta pel·lícula un exemple de feminisme subversiu, com ens han volgut fer creure alguns mitjans? Ni de lluny. Tot i que Wonder Women lluita “en nom del bé”, per la qual cosa està ajudant a fer un món millor -que també és l’objectiu del feminisme-, reprodueix tots els clixés de les dones més desempoderades, inclosa la seva condició d’objecte de desig. Per això, tot i que ha estat dirigit per una dona, el personatge interpretat per Gal Gadot es queda ancorat en el prototip de dona que ha vingut al món a fer allò que saben fer millor les dones de ficció: enamorar-se del galant de torn. Això explica que l’ONU nomenés la seva versió en paper ambaixadora honorífica, per acomiadar-la poc després per massa sexualitzada.
Podeu prescindir, doncs, de veure aquesta versió gens engrescadora de la nova amazona, però sí que us recomano, en canvi, anar a la sala de cinema que tingueu més a prop a veure Atómica, on una convincent Charlize Theron coqueteja molt millor amb l’empoderament femení fent de rossa amb mala llet en la línia d’herois com James Bond. Gaudireu veient com alguns gestos ben displicents la fan, en la seva versemblança de dona amb gavardina i no amb vestit sideral, molt més crítica amb el mite de l’amor romàntic i d’altres foteses similars (vegeu el moment en què el noi se li declara i el que li diu). Ella, a pesar de les seves habilitats força irreals, sí que val com a exemple de fortalesa femenina i resistència davant l’adversitat.
Deixeu-me, però, quedar-me amb l’heroïna d’Estiu 1993, de Carla Simón, una de les darreres revelacions del cinema català, que dura i dura a les pantalles dels nostres cinemes perquè s’ho mereix: una Frida de ben pocs anyets que supera la bufetada que li dona la vida a cops de realitat. De la mateixa manera que em quedo amb la resistència numantina de Juana Rivas, que per no entregar els seus fills al pare maltractador ha plantat cara a la justícia, sense por de res.
I, per descomptat, em quedo també amb tots i cadascun dels sanitaris, membres dels cossos de seguretat, taxistes, cambrers, botiguers, donants de sang, passavolants, veïns de Ciutat Vella i el Raval i altres homes i dones que davant l’atemptat de les Rambles barcelonines van estar a l’altura del que esperem del gènere humà. Homes i dones que fan de la meva ciutat, Barcelona, una ciutat sempre acollidora. Ells i elles són les meves heroïnes de l’estiu. No parla la CUP sempre en femení? Doncs avui, com a excepció, jo també ho faig.
