Hams i claveguerams

“Qui vulgui salvaguardar la seva llibertat haurà de protegir de l’arbitrarietat tots els altres, o el precedent es girarà contra ell”

Thomas Paine

Enregistraments diàfans en despatxos bruts, el clavegueram de la sinistra raó d’estat torna a surar. Versió cutre-berlanguiana i format ministre enxampat. Sura, no hi ha catifa que la tapi ni ambientador que n’eviti la fetor. Sura, un cop més. Des del mateix moment en què aquest país va decidir obrir un procés democràtic cap a la plena llibertat, l’Estat va engegar ipso facto un contraprocés autoritari, de tuf inquisitorial i rivet demofòbic. Des del 2012, hem vist agents policials visitant fiscals a la Ciutat de la Justícia, unitats paral·leles especialitzades, xarxes de compres de confidents, processos per posar urnes, portades falses contra alcaldes i usos de l’aparell de l’estat -recordin la filtració de les trenta-tres fotos dels jutges- com a mera policia política. És a dir, La vida dels altres, Estat de setge i Agenda oculta, per dir-ho en termes cinematogràfics. Merda reconcentrada en pols amb embolcall de democràcia.

Spanish, però, is always different. La primera premissa clàssica de tot control panòptic és veure sense ser vist i alterar sense que es noti -“ que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado ” ordenaven el 1712-, però els aprenents de Torquemada tiren d’empastifada general, i a voltes fiquen la pota fins al final. Axioma general: la guerra bruta és corrupció i la corrupció és guerra bruta. I totes dues existeixen.

Quan la cosa ve d’antic, fita lluny i no és cap broma. El 2002, el cronista sublim José Martí Gómez ja referia una nota del Financial Times on esclarien l’existència d’uns GAL judicials. La capçalera britànica alertava que aquell dispositiu ja no liquidava en calç viva, ni assassinava a sang freda, ni segrestava impunement. No. Al tombant de segle, la guerra bruta d’aleshores era un front (a)legal que alterava el funcionament judicial, atropellava garanties processals, esbotzava drets bàsics i suprimia llibertats fonamentals. Recorden Egunkaria? Doncs això. Kale borroka d’estat.

Memòria de l’horror d’estat, als GAL criminals mai banalitzables -terrorisme d’estat amb 27 morts, 22 en la més estricta i colpidora impunitat-, el va succeir la dissort dels GAL judicials -diaris clausurats, organitzacions proscrites i partits il·legalitzats, mentre al fiscal general se li escapava aquell “ Nos hemos pasado, pero ha colado ”-. Ara, aquí, s’escolen audicions del barrija-barreja polític, mediàtic i judicial de la guerra bruta del clavegueram estatal. Memòria de l’arbitrarietat i sinopsi de la llei del silenci, el general Sáenz de Santamaría era prou dràstic: “Hi ha coses que no es fan; si es fan no es diuen; si es confirmen, es desmenteixen”. Els sona?

De totes les lliçons anteriors, l’aprenentatge compartit va treure’n que la guerra bruta és un estri. Un botó. Es prem quan cal. Es modula a conveniència, s’agilitza quan convé, es mobilitza silentment quan així s’ordena políticament. Filosofia de resistència contra la guerra psicosocial, hi ha doble deix kafkià. Un, que el càstig és el procés: el procés arbitrari al qual es veuen sotmesos persones, organitzacions i projectes. Com diria Sebastià Roure, som també tot el permanent temps que aquests imbècils, cretins i assassins ens fan perdre. Perquè la guerra bruta -aquest és l’objectiu- només triomfa si és capaç de capgirar el mentrestant, doblegar els processos quan es produeixen i avortar projectes abans que es materialitzin. I és per això que és ara, i aquí, quan ha de ser derrotada i desbordada.

Caradura i cara anversa de tota guerra bruta, l’altre deix kafkià és la impunitat, on l’estat espanyol ocupa el pòdium europeu. Els (pocs) condemnats dels GAL han complert de mitjana un 10% de la condemna, els colpistes del 23-F cobren tots la màxima pensió militar i als assassins de Lasa i Zabala se’ls va lloar amb pensió vitalícia. Marcelo, la Verge emmedallada i la cabra de la Legió fan tota la resta. Manual clàssic contrainsurgent, millor no oblidar mai que els objectius del clavegueram són violentar la voluntat popular democràtica d’aquest poble i aconseguir per mitjans excepcionals -alegals, il·legals, immorals- allò que són incapaços d’assolir per vies polítiques: violentant el present per evitar el futur. I és això que cal evitar des de la intel·ligència col·lectiva, la decència comuna i l’ètica alçada. Perquè la guerra bruta s’atura només amb el mateix estri amb què cal seguir avançant: la determinació col·lectiva, la constància perseverant i les majories socials, malgrat que ho provin mil cops més i de mil maneres.

Obrint zoom i ordenant cronograma el que sura és un contínuum sòrdid d’un estat paral·lel dins de l’estat. Memòria antídot, sota l’aznaritat ja va ser decretada una guerra sorda contra els moviments socials catalans: més de dos mil detinguts, criminalitzacions, periodistes amb porra i policies amb ploma. I abans, molt abans, l’esquerra independentista va patir exilis, tortures i presó. Borgen a la catalana, avui, més enllà de Torrente i el rol de De Alfonso -«mindundi complementari» en encertat adjectiu de l’exfiscal Mena-, la nova «trama de brutícia i cobdícia» -per emprar termes del fiscal Sánchez Ulled en relació al cas Hisenda- no és res més, encara, que un cas més. Que ens deixa tres lliçons inexpugnables. Primera, que de la temptació de la guerra bruta cap estat -o projecte d’estat- n’està exempt. Palla en ull propi, dubto que en el cas Cesicat fóssim tan contundents com calia: quan eren els Mossos qui monitoritzaven l’activisme social. O sigui que tatuem-nos a la neurona no acabar sent allò que combatem: mai ser com ells, diria Galeano.

Segona, que l’anomalia espanyola creix i ens dóna nou argumentari infinit per seguir marxant: si no es dimiteix per indecència i vergonya, almenys que ho facin per incompetent ridícul espantós. I com que no passarà pas, nosaltres a la nostra: maletes republicanes i via fora. I tercera entrelligada, ben temptat de citar Rubianes, caldrà aclarir que l’única forma de sortir-nos-en és la república que vindrà. És la que els engegarà al País d’Aneu a Pastar Fang, l’Imperi del Mateu-vos entre Vosaltres i l’Estat del Deixeu-nos en pau. D’una santa vegada. Per no emprar un altre terme.