Grècia i la impotència europea

1 . DESTORB. Alexis Tsipras ha desconcertat a tothom convocant els grecs a un referèndum en plena negociació amb Europa. Syriza només té dues cartes i ha decidit jugar-les: el suport popular i la determinació dels Estats Units d’evitar que Grècia surti de l’euro i caigui en mans de Rússia. Tsipras ja s’ha deixat veure amb Putin i ara activa l’altra arma: el vot popular. I els governants europeus s’irriten, perquè queden en evidència. Els ciutadans destorben. És un monument al cinisme veure Jean-Claude Juncker dir que Tsipras l’ha decebut humanament. I tanmateix el que Syriza fa és senzillament aplicar la raó democràtica per desencallar un conflicte. Una hipòtesi no prevista per les autoritats europees, que estan acostumades a imposar aquestes decisions. No oblidem que quan Papandreu va voler fer un referèndum el van obligar a plegar.

El filòsof alemany Jürgen Habermas, en un article recent, recordava que ja des del 2010 Angela Merkel va deixar clar que “els interessos dels inversors li importaven més que una quitança del deute per sanejar l’economia grega”. I advertia a la cancellera que no es pot anar “contra el vot d’una nació que es defensa, amb una majoria clara, contra la tan humiliant com depriment misèria social de la política d’austeritat imposada al país”. Per canviar de política, els grecs van escollir Syriza. Però Europa no vol governants sinó delegats obedients. I planteja un nou quadre d’exigències. Tsipras vol que els ciutadans decideixin. Per als dirigents europeus, donar la paraula a la ciutadania és una ofensa. Ells manen. Deia Thomas Piketty aquest cap de setmana al Financial Times : “Europa ha escollit la via equivocada, el camí de la penitència eterna”. ¿Algú ens vol tornar a redimir? A què espera la socialdemocràcia per desmarcar-se d’aquesta política? ¿O ja no li queda esma ni per a això? Alemanya i França no haurien d’oblidar que després de la II Guerra Mundial es van beneficiar d’enormes cancel·lacions del deute que “van permetre trenta anys de creixement en el continent”. I Alemanya l’havia fet molt més grossa que els grecs. Alguna cosa falla a Europa quan la situació d’un país que representa només el 2 per cent del PIB conjunt fa anar de corcoll els seus dirigents, que no es comporten com a polítics sinó com a creditors, i donen un lamentable espectacle d’impotència i manca de grandesa.

2 . PLEBISCIT. Diuen els experts que les estructures econòmiques i socials gregues estan gangrenades. Que és un país potencialment ric, però inviable per com funciona, amb unes elits que se’n desentenen del tot. Hi ha molta feina a fer i només la poden fer els grecs. Syriza es va comprometre a fer alguns passos. El referèndum és un instrument de pressió per a la negociació. Una victòria del no reforçaria Syriza, encara que ja coneixem el valor relatiu que Europa dóna a aquest tipus de votacions. Però Alexis Tsipras se la juga. La pregunta és enrevessada però el sentit de la votació només és un: a favor o en contra del primer ministre. Si guanyés el sí, no li quedaria altre remei que anar-se’n a casa. La troica hauria obtingut el que buscava sense necessitat de forçar les regles del joc democràtic com va fer en el passat. Per això, els responsables de les institucions europees ja han corregut a espantar els grecs dient que el sí és una aposta per l’euro i per Europa i que el no és el dracma i la sortida. Tanmateix, la raó fa pensar que un acord ha de ser possible, abans o després del referèndum. Però la política sovint no hi entén, de raons.

En termes econòmics és probable que l’impacte de la sortida de Grècia fos mínim per a Europa i gravíssim per als grecs, que perdrien el flux de diners, per molt que Donald Tusk, amb aquest insuportable estil perdonavides dels dirigents comunitaris, digués que ja se’ls faria arribar ajuda humanitària per facilitar-los la vida. Però el cop psicològic i polític que rebria Europa amb el Grexit seria terrible. Què es podria esperar d’una potència incapaç de conservar una petita part del seu territori on fa 2.500 anys la filosofia, la democràcia i la ciutat van començar a fer camí juntes?