Grans àugurs que anuncien la mort de la premsa en paper
El problema de predir la fi del món és que és un lose-lose total. Si l’encertes, no hi haurà ningú per treure’s el barret per la capacitat anticipatòria. Si l’erres, hauràs de suportar l’escarni col·lectiu.
A una escala molt menor, diferents gurus d’això del periodisme han vaticinat la imminent extinció dels diaris en paper. I, esclar, el temps va corrent, la premsa segueix entestada a sobreviure i passa que algú repesca una predicció de Nicholas Negroponte de l’any 2010 en què assegurava: “D’aquí poc temps, cap allà al 2015, la premsa escrita no existirà”. Glups. Un altre expert, de nom Ross Dawson, es va atrevir a fer un mapa de coloraines augurant l’any en què apareixeria l’últim diari imprès en cadascun dels països. Als Estats Units situava la mort del paper l’any que ve. Però al país hi ha centenars de diaris encara en funcionament. (A Espanya, per cert, es va curar més en salut: deia que el paper s’acabaria el 2024.) La web Newspaper Death Watch també deia que el 95% dels diaris locals dels EUA no sobreviurien a la crisi. El país ja dóna per superat aquell sotrac i, tot i això, 137 milions llegeixen almenys un cop a la setmana diaris impresos.
Jo, en particular, sóc fan de Philip Meyer. Aquest professor de periodisme a la Universitat de Carolina del Nord va escriure, l’any 2004, el llibre The vanishing newspaper. Allà situava l’òbit de la premsa en paper el 2043. No el 2042, no el 2044: el 2043. Nascut l’any 1930, és biològicament poc probable que el ja emèrit catedràtic pugui enfrontar-se a la seva predicció: tindria 113 anys. Ni jo mateix, que sóc del 1974, posaria la mà al foc d’arribar-hi. Però m’ho apunto a l’agenda. I, mira, així ja tinc un Pareu màquines mig fet per aleshores.
