Gràcies a Twitter vull llibres gruixuts

Abans de Twitter era un gran defensor dels llibres curts, dels que podies fullejar i entrar-hi per on volguessis. Guardava les novel·les llargues per a les vacances i a l'hivern subsistia amb incursions permanents però massa sovint parcials en no-ficció que es deixessin repassar en diagonal. En els meus inicis a Twitter hi van sortir perdent molt aquest tipus de lectures. En quedava saturat, saciat, tip. Havia rebut molts inputs , i no parlo només dels tuits, sinó sobretot dels enllaços que se'n deriven, articles i recomanacions. No tenia més gana. Amb el temps m'he anat adonant que per culpa d'aquesta saturació d'impactes breus i permanents (o gràcies a ella) ara necessito llibres gruixuts tot l'any. Gruixuts en els dos sentits: vull dir que siguin llargs, i que estiguin treballats i aprofundeixin. I m'encanta lliurar-m'hi del tot, des de la primera pàgina fins a l'última, si l'autor em mereix confiança o se la guanya en les primeres cent planes. Res no contrasta millor amb aquesta dieta perillosa d'anar picant tot el sant dia que els bons tiberis literaris, ja siguin narratius o d'assaig. Dedicar-hi tot el temps, ser-hi del tot, i abandonar provisionalment el pica-pica esgotador que no et fa passar la gana sinó tot al contrari i que t'alimenta d'aquella manera. No dec ser l'únic, perquè el Jo confesso de Cabré continua fent via, aquí i a la resta del món, el Victus de Sánchez-Piñol (ara ja en català) serà el llibre de Sant Jordi, i el nou John Irving ( En una sola persona ) torna a ser un viatge deliciosament llarg, marca de la casa. Per a mi aquest Sant Jordi la mida importa.