Bons i dolents en política

Ara fa tot just 40 anys, el 23 de desembre del 1976, Santiago Carrillo va ser detingut per la policia espanyola, en ple centre de Madrid, quan sortia d’una reunió clandestina en què també havien participat, entre d’altres, Juan Manuel Azcárate, Pilar Bravo i Simón Sánchez Montero, tots dirigents del Partit Comunista d’Espanya (PCE), que van acabar igualment a comissaria. Recordo amb nitidesa aquell episodi. Un servidor de vostès només tenia llavors 12 anys, però pertanyia a una família de perdedors de la Guerra Civil. De perdedors per golejada, per ser exactes, i tant per la branca paterna com per la materna: penes de mort, anys de presó, camps de concentració, exili, misèria. Aquests assumptes no causaven el mateix efecte en famílies alienes a aquelles circumstàncies, per descomptat. Llavors Carrillo era la personificació del Mal Absolut. La guerra havia acabat feia 37 anys, però el seu record estava encara viu, i els seus protagonistes també. Fa exactament 40 anys, el 23 de desembre del 1976, Carrillo era un assassí despietat que havia participat activament en la matança de Paracuellos de Jarama, el novembre del 1936 (més de 2.000 civils desarmats; ara no entrarem en aquest tema, que generaria una digressió massa llarga). Doncs bé, al cap de menys de quatre mesos, el 9 d’abril del 1977, el PCE era legalitzat. Cap al 1978, Carrillo ja no era el dimoni en persona, sinó un lleial company de viatge de Suárez i Joan Carles I; i, una mica més endavant, declarava ser “amic” del monarca (que, per la seva banda, sempre el va tractar públicament amb una molt especial deferència). Santiago Carrillo, llavors, de cop i volta, va passar a personificar el Bé Absolut: era un home conciliador, honest, gran artífex de la Transició, etc. Així doncs, el que va ser secretari del PCE, era bo o dolent? ¿En què quedem?

A diferència dels turbulents laberints morals a què les persones sovint ens veiem abocades, en política no hi ha bons i dolents en un sentit ètic. Per circumstàncies sovint atzaroses els dolents poden arribar a ser bons en qüestió d’hores, i a l’inrevés. Això passa en el si de les dictadures més despietades i també en el de les democràcies més avançades. No hi ha excepcions. Fora de la política, en canvi, passen coses que no resulten relativitzables. Vull dir, per resumir-ho amb un exemple pueril, que no és de cap manera el mateix ajudar un nen que ho necessita que clavar una pallissa a una iaia indefensa. Jo diria que, moralment, no és pas el mateix, per molta salsa relativista que hi afegim. En política, però, les coses funcionen d’una altra manera, com és públic i notori.

Ara mateix l’estat espanyol està a punt de creuar una línia molt perillosa. Incapaç de resoldre intel·ligentment un repte polític, el de l’independentisme català, l’ha transformat per art de màgia en un assumpte judicial, després de provar la via policial (recordin la patètica i matussera enganyifa perpetrada des de les clavegueres de l’Estat, filtrant números de comptes corrents inventats en paradisos fiscals). Convé recordar que, fins i tot en el cas que el poder executiu i el judicial fossin asèpticament independents, el poder judicial, com el legislatiu i l’executiu, són l’estat espanyol. No dic només que en formen part: són, directament, l’Estat. Des de la perspectiva de la política internacional -i deixant excepcions insignificants de banda- ara els bons de la pel·lícula, els que disposen de legitimitat política, són uns, i els incòmodes (de moment no arriben ni a dolents: el procés català ha estat exemplarment pacífic) uns altres. Però com que l’estat espanyol està a punt de creuar llindars inacceptables en el si de la Unió Europea, això pot canviar en qüestió de mesos. O de setmanes. És tot just llavors quan els bons poden passar a ser uns altres, i els incòmodes, o fins i tot dolents, també. Si he començat amb el cas extrem de Carrillo és justament per constatar la volubilitat extrema de la política -sobretot la internacional- a l’hora de fer classificacions ètiques.

La Unió Europea i, en general, les democràcies occidentals consideren que el tema català és “un assumpte intern dels espanyols”. Això implica admetre, tàcitament, la legitimitat de mesures coercitives per part d’Espanya. El problema, però, no rau en aquestes mesures, sinó en la seva proporcionalitat objectiva. ¿La inhabilitació de persones que han obert processos de participació democràtica, o que han accedit a discutir certs temes al Parlament, és proporcional? Aquest és el detallet que ho pot canviar tot. O no.