Encenguem el desig

Nadal, Cap d’Any. La petita melangia d’un any que s’acaba i la gran esperança d’un altre que comença, com una nova oportunitat que ens dóna encara la vida per aconseguir allò que tant volíem, per desfer allò en què tant vam errar. Per imaginar, doncs, per encendre el desig amb la copa ben alta, com ens va recomanar en Salvat-Papasseit, el més vital dels nostres poetes. Sempre el recordo en aquest temps, amb el seu Nadal on ressonen els carros dels apis i les plomes del gall, potser l’únic poema trist que va escriure, que fins i tot de morir-se en feia una festa sensual.

Encenguem el desig. Què vol dir exactament? Fa temps que hi dono voltes, sobretot pensant en el desig de les dones. No és fàcil, ho sé, però crec que ens cal aprendre a sentir-nos deesses. No, no rigueu encara, deixeu-me que us ho expliqui. Cal que les dones aprenguem a definir el món, el món que volem i necessitem. Poques s’hi han vist amb cor, fins ara, tan poques que gairebé mai no han estat escoltades. Durant mil·lennis hem après la submissió, la passivitat enfeinada, la mutilació de la imaginació i la intel·ligència, la por a la transgressió. La prescrita adaptació al desig dels altres fins a confondre’l amb el propi. De manera que desconeixem el nostre desig, per al qual només ens han deixat -com si ja es tractés d’un gran regal- la parcel·la de la conquesta d’un home. O potser era només la il·lusió de seguir un desig propi, quan realment era encara l’acceptació de l’aliè. Amb això ja estàvem completes; què més ens faltava, doncs? I així han passat les generacions, entre sospirs i nostàlgies aparentment sense objecte, mutilant la possibilitat -indispensable per a la humanitat- que les dones intervinguessin en l’ordenació de la societat, de la vida col·lectiva. Deixant que només els homes imposessin el seu punt de vista, que avui se’ns revela tan i tan parcial i discutible.

Cal, doncs, que aprenguem a recuperar la iniciativa, la imaginació, l’ambició de dissenyar un món diferent, perquè tots plegats estem perduts si un altre món no és possible. I en aquest masculí sí que hi serem incloses nosaltres, ens agradi o no.

Però per retrobar la iniciativa i el desig necessitem un mètode: sols no vindran, que ens els van tallar a la naixença. Sentim-nos deesses. És a dir, pensem en el que faríem si no tinguéssim límits. Si tu fossis deessa, i en tinguessis prou dient “Faci’s!” perquè succeís, què voldries fer? De cop no ho saps, m’ho imagino, a mi també em passava. Però anem a pams, pensa en coses concretes: com seria el teu carrer? Tal com és? No? Què hi canviaries? I la teva ciutat? I la teva feina, com la voldries, si poguessis decidir? I els teus amors, són com tu els vols? No em diguis de seguida que sí, imagina com podrien ser d’una altra manera, si el teu desig, pel sol fet d’existir, pogués ser realitat. Oi que canviaries moltes coses?

I així, tasseta a tasseta, com ens aconsellen les publicitats, repensem el món. I després passem a l’acció, i fem-lo al nostre gust.

Proveu-ho. Em direu: m’agradaria tal cosa però... no, no es pot. Bé, això ja vindrà després, ja retallarem el que sigui impossible. Sempre s’és a temps a composar amb la realitat, però primer hem de saber què volem i què no volem, i per saber-ho primer cal ser lliures, també mentalment. Ja no ens podem conformar dient “Jo també vull ser-hi”. Cal saber per fer què. I ara toca saber-ho. Toca gosar voler, gosar imaginar, agafant com a fil conductor la intuïció, la possibilitat oberta, la caiguda dels murs. Ja ens els trobarem més tard, no patiu, que de murs n’hi ha pertot i no podrem pas perdre’ns. De moment cal aprendre a volar, tant com puguem, sense por a transgredir, perquè no hi ha ni lleis ni límits per a les deesses.

Una amiga ja m’ha dit: fem un club de deesses. Sí, i tant, les deesses han de trobar-se, intercanviar, treballar en comú, quan es pugui. Ah, ¿però com en direm d’un club de deesses? No es pot pas dir Cel, que no es tracta de ser santes. Ni Olimp, que quin panorama, les Afrodites i Atenees, barallant-se per una poma, per ser la més maca del barri. No ens interessa gens ni mica. I de cop descobreixo que no només a la Terra no hi hem tingut un lloc totalment nostre. Tampoc al més enllà, sigui quin sigui. Els Paradisos, Edens, Valhalles, Olimps i companyia tampoc no han estat pensats per a nosaltres. No tenim lloc, de moment, ni a les terres ni als cels, per al nostre desig, per a la nostra potència, per a nosaltres mateixes. Només de convidades i comparses, de repòs del guerrer, en una paraula.

I ara ens cal que la figura evanescent, secundària, sigui el guerrer, que no volem més violència. Així que ens hem d’inventar, ben de pressa, quin és el lloc des d’on desplegar la nostra força tranquil·la i donar forma a una societat més humana. I convidar-hi tants homes que estan també ofegats per l’exigència de competició, lluita i violència, que tenen també a punt el desig d’un altre món possible. Que aquest nou any que comença ens hi sigui propici.