Deures per demà: argumenti la resposta
ERA NECESSARI EL DEBAT sobre els deures d’escola, perquè inclou molts altres debats. L’ús racional del temps de les criatures. L’abús d’extraescolars. La necessitat urgent de revisar la manera d’ensenyar. La inèrcia caduca d’anar passant les fotocòpies amb els exercicis de cada any. El repte de capgirar-ho i fer més pràctiques a classe, on hi ha els mestres. La desigualtat que generen les activitats a casa entre els que tenen pares motivats i els que no. La importància creixent del fora de classe, factor de marginació dels més desfavorits. El pes de la colla de pares nostàlgics que confonen una bona educació amb motxilles carregades i colzes a la taula. El contrapès de la colla de pares sobreprotectors que confonen qualsevol intent d’ordre i responsabilitat amb un mètode ranci i poc motivador a extingir.
El que m’alarma és que el debat dels deures, convertit en hit mediàtic, caigui en la simplicitat i superficialitat d’exigir un sí o un no incondicional. Se t’enfaden si ho vols raonar, com si matisar fos de covards. Sembla que ens ho juguem tot en aquest referèndum, per a alguns la solució a tots els mals és suprimir-los, per a altres si no els mantenim està tot perdut. Com si debatéssim sobre les corrides de toros. L’enfocament és equivocat des de la base, perquè l’escola és el lloc on hem d’aprendre a argumentar les respostes i analitzar tots els angles. Defenso l’autonomia de centres, la innovació, els mestres artesans i implicats, el context, la necessitat de corregir les diferències socials, i per això crec que molts dels deures actuals no funcionen. Però la dictadura del sí o no sense anar més enllà i la banalització del debat com a camp de batalla dual demostra que això que anomenem comunitat educativa, on hi som mestres, mitjans i famílies, té uns deures urgents: entendre que les respostes simples mai han resolt cap problema complex.
