L’estat de cop, molta merda i poc sabó

“El més escandalós que té l’escàndol és que un s’hi acostuma”

Simone de Beauvoir

No el cop d’estat sinó l’estat de cop; no l’estat de dret sinó el dret de l’estat; no un estat raonable sinó la raó d’estat. Això és l’operació Catalunya: un dispositiu estatal, ordit i monitoritzat políticament i finançat amb recursos públics, amb fins partidistes i bases persecutòries. I, esclar, fora de tot marc jurídic i processal, fora de cap control i fora -ai, els constitucionalistes de fervor legalista- de tot l’ordenament constitucional vigent. En resum, un clàssic infame de manual indecent de qualsevol guerra bruta, variant tèrbola de la corrupció. Ho deia el Financial Times el 2002: hi ha una dissort de GAL judicial, que ja no posa bombes ni assassina ni soterra en calç viva. És més subtil: inventa causes, deroga garanties, instrumentalitza els aparells estatals i intoxica que fa fort. Denigra persones, demoleix adversaris i contamina realitats. L’objectiu fracassat, violentar, capgirar i atemorir voluntats democràtiques.

Si no, què carai fan dos comissaris, fora de tot procediment ordinari i sense cap competència ni empara legal, visitant dos fiscals a Barcelona per incitar-los a escorcollar la seu de CDC enmig de la campanya electoral del 2012? Què significa -bocamoll o acusador- que el ministre de l’Interior afirmi “El presidente del gobierno la sabe todo; por supuesto, su mano derecha no sabe lo que hace su mano izquierda”? Què fa l’ordidor de la trama -el comissari-empresari Villarejo- trucant 53 cops al secretari d’estat de Seguretat? Quants bitllets dels fons reservats s’han esfumat en sobres? Quant han pagat amb recursos públics per informació falsa? Quants periodistes del règim -policies amb ploma, periodistes amb porra- integren el trencaclosques d’uns dossiers que estaven destinats a ser portada de determinats diaris i no pas causes judicials? La seguretat de l’Estat, la nostra inseguretat, diria la consigna llibertària.

Per sort i a la contra, hi ha Águeda, Ekaizer, Bayo i López. Mai agrairem prou la tasca periodística vinaderiana -sí; periodisme, encara; teclats valents contra la guerra bruta- que ha posat llums, àudios i taquígrafs als detalls i els budells del clavegueram estatal. Que ens recorda cada dia que el més escandalós i vergonyós encara és el fet que encara no hagi passat res de res. Res vol dir, com diria Montalbán, “A mí plin, yo duermo en Pikolin”: la impunitat elevada a sistema. Ni respostes polítiques ni investigacions a fons en curs ni processos judicials oberts. Matisem a la baixa: res no, alguna cosa sí que ha passat. Oh, i tant: que els màxims munyidors de la trama, per contra, han estat condecorats, gratificats i alguns fins i tot ascendits. La impunitat, els delictes d’estat i la guerra bruta, premiada amb medalla. I aquí pau i règim del 78.

Dels ressorts de la memòria -apresa de l’experiència de l’acusació popular en el cas GAL i dels fons reservats, però també del cas Scala contra la CNT i tants altres- queda la constància que la guerra bruta és un simple botó d’estat que es prem quan cal. Una maquinària que s’engega quan convé i un recurs embrutidor que sempre té agenda i calendari polítics: les eleccions del 25-N en el cas dels falsos comptes suïssos de Trias, el primer debat d’investidura en el cas de l’informe P.I.S.A. contra Podem, la conversa de La Camarga -ben guardadeta fins que va finir l’acord CiU-PP entre el 2010 i el 2012- quan el Procés s’enlaira. La guerra bruta arriba sempre puntual a la cita, ja ho va dir Emilio Botín: els problemes grossos són Catalunya i Podem. I per això la claveguera engega el ventilador.

Anatomia del delicte d’estat: actors, teranyina política, operativa mediàtico-policial i finançament públic remeten a investigacions prospectives -pròpies de dictadura i expressament prohibides-, a proves sense custòdia, a la “poderosa imaginació” d’un comissari, a xantatges sota amenaça a banquers, a informes apòcrifs, a notícies inventades, a acusacions falses i a fons reservats. De manual, també, la cadena tròfica d’una unitat paral·lela i silent que està nodrida de comissaris amb perfil a sou de salvapàtries, policies en segona activitat empresarial i detectius privats que fan de peons al treball de camp. I sobres que van i venen. Res de nou: les trames paral·leles sempre es teixexen en els marges per si després cal dir, com mana la teoria estatal i absoluta de la negació, que res del que passa en la zona grisa passa de debò.

Però dels espuris fins partidaris, de la intencionalitat política i de la natura inquisitorial de la guerra bruta en deixen constància alguns dels posttestimonis dels qui han estat al capdavant dels serveis secrets a l’estat espanyol. Que no se n’oblidin els despistats: Jorge Dezcallar, director del CNI, va dimitir el 18 de maig del 2003, després dels tràgics atemptats de l’11-M, per l’ús partidista “per salvar la imatge d’Aznar” que es feia dels serveis secrets. Hemeroteca negra: “Algunes coses és millor que no se sàpiguen mai”, deia el general Cassinello; “Hi ha coses que no es fan; si es fan no es diuen; si se n’informa, es desmenteixen”, categoritzava el general Sáenz de Santamaría. Rere aquestes sentències categòriques, només cal posar en filera -i aleshores tot lliga i relliga- la corrua de vergonyes conegudes: els atacs informàtics del 9-N, les pressions diplomàtiques i els favors de Margallo, les fotografies i filiacions filtrades de 33 jutges favorables al dret a decidir, les investigacions il·legals a personalitats sobiranistes o el surrealista xantatge policial a banquers.

No el cop d’estat, esclar, sinó l’estat de cop; no l’estat de dret, doncs, sinó el dret de l’estat; no un estat raonable, sinó la sempre sinistra i detestable raó d’estat contra la raó democràtica de la llibertat política catalana, amb la qual la claveguera vol barrejar una corrupció de les elits que no hi tenen res a veure. Se sabrà tot, escrivia Xavier Bosch. No sabeu pas, deia Andrea Camillieri. Val més que sigui així. Llums i taquígrafs perquè no se surtin mai amb la seva, perquè el tret de la guerra bruta els surti per la culata i perquè l’única por que puguem tenir sigui la de no sortir-nos-en. Una raó més per guanyar: derrotar la guerra bruta.