Mentrestant
“Per no deixar-les a la intempèrie, albergo esperances”
Ferran Fernández
En el mentrestant -durant el temps en què s’esdevé alguna cosa- el panorama no és gens entendridor, salten guspires i reviscolen flames anteriors. Intens ritornello català, al descampat del país que encara som: el 20% més pobre tributa el mateix que el 20% més ric; el saquejador confés Millet -justícia de classe- és absolt; la Fiscalia demana cinc anys per a l’ex secretari general de CDC; l’arquitectura institucional és incapaç d’esbrinar qui -un policia en actiu que menteix, això rai- va ferir Ester Quintana; els nomenaments a la CCMA es fan digitalment -calia?- a la vella manera partitocràtica; Tortosa banalitza el franquisme, i la contrahistòria social d’un banc recuperat al forat negre de CatalunyaCaixa -recordin, 13.000 milions d’euros cruspits- es tanca en favor de l’especulació, entre pedres i foams. Regressió antiga, escenari vell i déjà-vu reviscut. I diumenge passat, com una dècada enrere, tornàvem a sortir al carrer en defensa dels cabals de l’Ebre, sense oblidar els del Ter. N’hem après alguna cosa?
Avancem, retrocedim, ens estanquem? Quant té de vell el nou país? Quant s’assembla encara el present al passat? Per on s’escola el futur? Per on se’ns pot escapar? Quant costa canviar, fer mudances i assumir que res serà igual? ¿Podem parlar de tot -i tot és tot- o no? Quant costa fer les coses bé? I no fer-les malament? Quina factura deixarà fer-les al revés? Si fer sempre el mateix dóna sempre idèntics resultats, on rau la inèrcia i quins són els murs i les pedres -les que posen ells, les que posem nosaltres mateixos- amb què topem cada dia?
Mentrestant, també: la proposta de pressupostos tombada és menys austera que la simple pròrroga, un factor tan cert com que també podrien esdevenir molt més socials, constituents i rupturistes i que per fer el pla de xoc -demà mateix- hi ha marge, camí i opció. Tan versemblant com que, mentrimentres, la desigualtat creix i es cronifica -i va per barris i salta per les perifèries en xoc- i la resposta necessària -país intervingut, sobirania segrestada, impotència imposada- no serien pressupostos d’engrunes en temps de fam, que el que diuen a molta gent és que tot seguirà igual encara. No hi ha hipòtesi més versemblant que la realitat: la troica -mirall grec- i el FLA -frau hispànic- fan i desfan tota la resta. Laberint i fil d’Ariadna. I si no que l’hi preguntin a Syriza en la batalla del nostre temps: o els mercats o els pobles, o els consells d'administració o els parlaments, o l'economia o la política. Quanta democràcia aguanta el capitalisme?
Fluxos i refluxos, caldrà anar avisant que també podem fracassar, que res és per sempre, que cap fet polític -cap procés- és lineal, que la història és un nyap que ha retrocedit mil cops cap a la decadència i que de derrotes en sabem un munt. Amanim-ho amb el nostre casolà Camamilla Party, que, cada cop que les coses no van com dicten, disparen a tort i a dret i enverinen tot debat. Simplificant-lo fins a l’extenuació, reduint-lo fins a la sentència maniquea, burxant tòpics mediocres des de la talaia dels seus privilegis i atiant la ciclotímia banal que ens fa saltar de l’eufòria a la crisi en fracció de segon. Ressons d’un exsistema de poder autonòmic que encara rutlla, perviu i cueja: hem canviat molt però potser tampoc tant i no és tan fàcil desempallegar-se de la cotilla mental autonomista. Tampoc no cal passar-se, ni de llestos ni d’estúpids: és obvi que, en pròrroga o amb nou pressupost, el procés -tocat, afeblit- continua. Aquests dies es debatia amb quins números i quina comptabilitat havia d'engegar. Al setembre tocarà saber amb quina confiança. Una altra oportunitat -l’última, potser- per reeixir, no fallar i no reproduir errors enquistats. I obrir ja -autèntica clau de volta- el procés constituent que ha d’omplir places, comarques i futurs, arran de terra i de país.
Mentrestant -quan passen les coses-, potser es tracta d’assumir -de grat- la nostra pluralitat complexa i no blanquejar més les contradiccions i les tensions: hi són, hi seran i ens travessen. Però l’única opció transformadora és resoldre-les -contra el pes del passat i la mania sovintejada de fotre sempre la culpa als altres- de manera diferent, plural i coral. Per poder reeixir del mentrestant des de la diversitat contradictòria que ja ens defineix. Aclarim-ho també: posar d’acord totes les sensibilitats autodeterministes en l’equació bàsica democràtica que el futur d’aquest país l’ha de decidir la seva gent sembla força més senzill que resoldre el debat econòmic entre opcions neoliberals, socialdemòcrates i anticapitalistes i la representació que cadascuna significa. El que ho fa diferent, esclar, és la cruïlla politicosocial actual i el potencial acreditat de la ruptura independentista: una oportunitat excepcional d’obrir un procés democràtic, democratitzant i democratitzador enmig del sud d’Europa, per poder restablir la llibertat política, reconstruir la justícia social i llaurar l’ètica de la decència comuna.
Un mentrestant que cal anar resolent -i no serà, precisament, per un temps curt- i que cal enfilar amb cura, obrint finestres, reteixint confiances, respectant discrepàncies. Perquè és en la intempèrie del mentrestant on ens la juguem de debò, on les coses poden canviar o simplement reproduir-se. O estimbar-se i ofegar-se. Mentrestant, doncs, què s’ha de fer? Contra el cicle del bucle, filosofia cooperativa, honestedat compartida, treball en equip i autodefensa democràtica, que queda molt per fer i ja fem tard, però encara és a les nostres mans i només de nosaltres depèn. Equilibrisme pacient, funambulisme precari o malabarisme al detall, el miracle possible de la política -enginyeria de ponts i camins més imprescindible que mai-és encara fer les coses de manera diferent, desmuntar l’adversitat, desballestar el desencís i esquivar amb intel·ligència col·lectiva les trampes que ens ordiran. No cal fer-los la feina, dirien els (s)avis, que les úniques batalles que es perden són les que s’abandonen.
Mentrestant, no cal ni dir-ho; mentrestant, sisplau, no oblidem on som, com ens afecta i des de quin context infame intentem reconstruir-nos com a poble. Perquè, mentrestant, un psicòpata polaritza i tuneja els EUA, Europa s’enfonsa en el silenci d’Idomeni, la UE esdevé l’actor més antieuropeista del moment i la indiferència a la inhumanitat de la crisi dels refugiats anuncia núvols negres en negres tempestes. Temps al temps. A Angelus Novus, el pintor Paul Klee desdibuixava un serafí espantat i espaordit. Walter Benjamin el va rebatejar com l'"àngel de la història": impotent, fita alhora enrere i endavant, resseguint les runes acumulades de cada desastre imparable de la història. L'àngel és allà enmig, en suspens, descodificant la idea mítica de l'huracà d'un progrés que arrasa amb tot i, en el fons, només acumula vergonyes. Ja ho deia també Voltaire: la civilització no elimina la barbàrie, només la perfecciona. Compàs de contingència i rellotge de sorra, el nostre temps d’espera és també, i sobretot, el nostre temps real i quotidià en què les coses passen i canvien, l’únic terreny real -el mentrestant de l’ara i aquí- de què disposem per anar aturant desastres, evitar futures runes i capgirar l’opció de la derrota.
“Si no ara quan? Si no nosaltres, qui?” Levi retruny. Mentrestant, no podem canviar de país encara, però sí de cicle i de ritme i anar aprenent-ho: tot debat sobre el canvi polític i social que el país reclama remet, finalment, a un debat sobre nosaltres mateixos i a una crida a la implicació i activació col·lectiva. No hi ha més àngels en aquesta història que nosaltres mateixos, i tot allò que podem fer encara ho hem de fer. Mentrestant, doncs, a arremangar-se i a suar la samarreta. Que si davant hi ha incertesa, darrere ja no hi ha res: només l’erm, les runes i un passat prou conegut on més ens val no tornar.