Déu ansiolític
En l’ampli i informatiu dossier de diumenge passat a l’ARA sobre el present de la religió a Catalunya, hi ha un reivindicatiu article de l’historiador Jordi Serrano sobre el biaix de l’Estat a favor de l’Església catòlica que es clou amb una lloança a la llibertat: “La gent jove s’atreveix a viure amb codis ètics derivats de la pròpia consciència”. Atès que aquesta afirmació respon al parer de molts ciutadans, convé confrontar-s’hi per capir-la. El supòsit d’aquest “triomf de la llibertat” és que els creients no segueixen els mandats de la seva consciència, com si el fet religiós no fos una qüestió de consciència. El creient és vist com algú que obeeix cegament una autoritat externa, mentre que el ciutadà secularitzat tria lliurement i per tant està més emancipat. Fill d’una Il·lustració anticlerical, el mite de la secularització, de què escrivia Joan Estruch el 1981 a la revista Enrahonar, veu els creients com éssers no emancipats i d’intel·lectualitat plana. No cal ser creient per veure la religió com una exploració cognitiva de l’humà, i per tant com una manifestació valuosa de la complexitat de l’ésser.
Tanmateix, celebrem que els moviments laics i progressistes participin en la definició col·lectiva de les llibertats. És per contraposició amb el prejudici aliè que s’albira la possibilitat d’entendre’ns. Els laïcistes obliguen a cercar la legitimitat política de les polítiques públiques relatives a la religió. En això consisteix la democràcia.
Existeix evidentment un biaix en el sistema català de llibertat religiosa. Alguns sostenen que es justifica en termes de cultura nacional, que és valuosa perquè ofereix un marc institucional estable en el qual es pot exercir la llibertat en plenitud. El bagatge cultural i les tradicions són conservats per mantenir una identitat. Aquesta perspectiva nacional veu la religió com un element fonamental de l’anomenada “cultura societària”, l’humus cultural institucionalitzat en el qual han de créixer les identitats.
Itàlia, amb l’assentiment explícit de la majoria de l’elit política i cultural de la República, va oposar-se amb aquests mateixos arguments a la sentència d’Estrasburg que declarava il·legítima la presència dels crucifixos a les aules escolars, que Mussolini havia imposat per llei. El Consell d’Estat italià va sostenir que els crucifixos expressen els valors constitucionals i que, per tant, tenen un valor més formatiu i cívic que no pas religiós. Els catòlics van protestar, perquè veien com el seu símbol era secularitzat i per tant degradat. Al territori de la Lliga Nord es van apressar a desafiar la sentència amb tornavisos per penjar més crucifixos a sobre de les pissarres. ¿Sanciona així el Crucificat les paraules que s’hi escriuen?
La pregunta no hauria de ser, al meu parer, si la “pròpia consciència” pot ser una font de moralitat i d’ètica, la qual cosa em resulta evident. La qüestió és una altra: si la creença articulada religiosament no ha de ser vista com una subespècie de la llibertat de consciència. És a dir, el creient, aquell que té el coratge d’abismar-se en la fe, ¿actua de manera heterònoma o és un ésser lliure que tria i alhora és triat per una forma religiosa d’articular una i la mateixa consciència? La fe no és un fenomen que pugui ser reduït a mera obediència cega, sinó que té un component de llibertat. Cal no oblidar que els deixebles van seguir Jesús lliurement.
La secularització sorgeix de la llibertat i la normalitza. L’opció per defecte, a l’hora de triar la fe, ja no és el camí de Déu, sinó la pròpia tria. L’espiritualitat s’ofereix com un producte més als aparadors. Déu s’ha espiritualitzat.
La secularització promou el desplegament de la llibertat de consciència, i consegüentment la protecció de les formes en què es desplega aquesta consciència, sigui en termes secularitzats o religiosos. L’estat laic no és un estat antireligiós.
La secularització és també la buidor existencial a què la societat de l’espectacle ens pot conduir. La població es resisteix a l’alienació social i busca solucions en el propi sistema alienant, que ofereix satisfaccions efímeres i artificioses. I ens trobem reclamant histèricament moments de calma. Menys Prozac, advertia Marinoff ara fa vint anys. Els ansiolítics eliminen l’ansietat: permeten que els treballadors facin la feina i apaguen el foc del qual surt la recerca. Quina mena de llibertat es compra a les farmàcies?
Les solucions plenament secularitzades descarten la transcendència, l’existència d’alguna cosa més gran que l’humà. Podem viure bé sense Déu. Però no confonguem la vida bona amb la bona vida. El mercat no és l’alternativa a Déu. L’oferta no està mai a l’altura.
