Conseqüències d’un xantatge
Si l’alcalde Trias va pagar un lloguer de sis mil euros mensuals durant no sé quant de temps als okupes del Banc Expropiat no va ser, com afirma ell, perquè aquesta gent estiguessin duent a terme una activitat culturalment i socialment rellevant al barri de Gràcia, sinó perquè va cedir a un xantatge pur i dur. Trias, diguem-ho clar, va consentir a pagar uns calés més aviat llargs a condició d’estalviar-se episodis com els que estan succeint aquests últims vespres entre els carrers Torrent de l’Olla i Travessera de Gràcia de Barcelona. Diners a canvi de pacificació. L’argument es pot entendre, però no el vulguem florir amb suposades accions socials i culturals d’una rellevància més que discutible.
L’alcaldessa Colau, per contra, s’ha hagut d’empassar el gripau i bona part dels seus principis, per allò que ja se sap que el panorama canvia molt quan et trobes a l’activisme de carrer o bé al capdavant d’una institució de l’envergadura de l’Ajuntament de Barcelona, i ho ha fet donant el seu vistiplau a les operacions policials que s’han dut a terme per desallotjar el Banc Expropiat. La vida té paradoxes i contradiccions, i els dies feliços en què Colau presentava la seva candidatura a ritme de rumba, cantant una cosa que es deia el run run, han quedat definitivament enrere. Ja no hi ha run run, i no n’hi haurà mai més. En vista del que està passant a Gràcia seria més adequada una banda sonora com l’adagio d’Albinoni, per subratllar-ne el dramatisme.
Trobo poc elegant que Colau vulgui dissimular les seves contradiccions apel·lant a la tasca de govern de Trias, però ja sabem que els dos personatges no es poden sofrir l’un a l’altre i que per poc que en tinguin ocasió es claven puntades de peu al fetge. Ara bé, la idea del seu antecessor, segons la qual el Cap i Casal de Barcelona pagava aquest lloguer a canvi d’unes suposades activitats d’alt interès social i cultural, és tan ridícula que no s’aguanta per cap banda.
Barcelona, afortunadament, és una ciutat que compta amb centenars d’entitats i associacions culturals que fan una feina més que digna, però cap institució els paga el lloguer dels locals. Al contrari, s’ho paguen entre els membres d’aquestes mateixes entitats, trinco-trinco de la seva butxaca. La diferència és que no tenen tendència a encaputxar-se i a destruir vehicles i contenidors d’escombraries, ni a rompre aparadors de botigues, ni a apedregar agents de policia. Tal vegada si ho fessin rebrien alguna mena de subvenció, ni que sigui per evitar mals majors. I ja posats a dir, podem esmentar també el milenar de captaires que dormen cada nit al cel ras de Barcelona. ¿No mereixen que se’ls pagui un lloguer, també? ¿O per aconseguir-ho han de cremar papereres i alguna moto que es trobin? Ja és cert que la veritat és crua i que fa que cadascú acabi ensenyant els peus. Senyor Trias, enhorabona per una prudència tan extrema que ens ha portat fins aquí. Senyora Colau, canti el run run si encara gosa fer-ho.
