La pregunta més difícil
COM ESTÀS? Ens ho deixem anar de forma rutinària, sense pensar-hi, sovint ni ens aturem per esperar resposta. Està previst que es resolgui amb un “Bé” automàtic, o com a molt un “Vaig fent”, buits de significat.
Però quan et passen coses, sobretot si no en tens control, que és com realment passen les coses quan passen, qualsevol “Com estàs?” passa a ser la pregunta més difícil. I també la més dura. Et col·loca davant del mirall, et forada, t’esclafa amb tot el pes de l’interrogant, et posa el cap i el cor a cent per hora mentre et quedes sense paraules, per excés o per defecte, de tant que diries i de tan poc que et veus amb cor de dir. O se’t fa un nus a la gola o se’t dispara l’atac d’incontinència. O totes dues coses alhora: esclar que xerraries, però la resposta és tan complexa que se t’ennuega, es fa bola.
L’autor de la pregunta moltes vegades ni s’ho imagina, tot el que desencadena. Sovint és el contrari, confia superar la trobada amb un tràmit senzill, educat, sense conseqüències, i ignora tota l’allau d’emocions que provocarà. Només qui ha patit una bona colla de “Com estàs?” dels que se’t claven com un ganivet sap que aquesta pregunteta d’aparença innocent és una arma blanca esmoladíssima, de les que tallen encara que no sigui la intenció del que l’ha desenfundat de sobte.
Tu ja t’ho preguntes, com estàs, no fas res més, i tens respostes aproximades, variables, depenen de factors interns i externs i de com t’ho agafes a cada minut. Però quan t’ho demana l’altre, allò agafa una dimensió diferent. És una crida a verbalitzar aquell “Com estàs?” en aquell precís moment, i la veu alta ho convertirà en més veritat. Allò quedarà dit, fixat ni que sigui només per un instant. Per això és una pregunta tan impertinent com necessària, tan dura com alliberadora, tan mortal com vital.
