Una CUP de cafè amb llet
'Cafè amb Llet' és la coneguda revista-martell de la suposada privatització dels serveis sanitaris. No els conec personalment, a vegades els he llegit. Conreen pomes agres i creuen que aquesta poció Catalunya sí que pot prendre-la, vista la virulència dels seus atacs. De la Candidatura d’Unitat Popular és evident la seva posició anticapitalista i, pel que sembla, troba en la gestió sanitària l’expressió màxima del capitalisme més salvatge. Les últimes eleccions han atorgat a la CUP una gran responsabilitat en el futur de Catalunya, i ara resulta que uns dels obstacles per a l’acord i per tirar endavant el procés és que la CUP està plena de cafè amb llet.
De la CUP me n’agrada el disseny de la tassa, la claredat del prospecte i que la seva gent parla mirant als ulls. Com que diuen ara que el seu rebuig a l’acord amb la llista guanyadora no té a veure amb persones sinó amb contingut, m’agradaria intentar comentar algunes coses del beuratge que ara ens volen fer prendre: un cafè amb llet que confon privatització amb un conjunt de coses que no tenen res a veure amb el que caracteritza uns bons serveis públics sanitaris. Jo no puc parlar de molts del temes que aquests dies es posaran -espero- a la taula de la negociació. Però com que el de la privatització sanitària me’l conec, i m’ha tocat separar-ne el gra de la palla molts cops, confrontant prejudicis polítics disfressats d’arguments acadèmics, vull fer un intent de reflexió per si pot ser útil a tots plegats.
Un servei públic es privatitza quan el responsable polític es renta les mans de la seva provisió, tant pel que fa al finançament com a les normes que el regeixen i l’assumpció de les responsabilitats últimes amb la ciutadania. El nucli estructural, fonamental, normatiu, amb validesa aquí i a la Xina, ahir, avui i demà, de la necessitat d’una sanitat pública és l’obligatorietat de l’assegurament. El fet que ningú no pugui dir “a mi no em carreguin impostos i cotitzacions, que l’assistència sanitària va a compte meu”. Si això és permetés (ni la senyora Thatcher en el seu dia ho va fer), es trencaria un pool de conjunció de riscos que aniria en detriment de tots. Els grups s’autoseleccionen a la recerca suposadament de la seva conveniència, i finalment fins i tot ells mateixos acaben prenent mal, ja que depreden l’oferta completa dels serveis a què aspiren. De manera que forçar la mutualització, l’obligatorietat pública de l’assegurament, és -en diem- paretosuperi or : tots hi guanyem. Així, no fa falta ni tan sols exhibir arguments d’equitat: és en conveniència de tota la població, i no només dels més fràgils, que la sanitat sigui pública. En termes pràctics d’això se’n diu provisió pública (regulació pública, finançament públic i responsabilitat pública). La resta de qüestions en les quals es discuteix el qualificatiu de públic són temes de producció de serveis, amb més contingut de gestió que de política. És el terreny empíric, amb conjuntures que canvien en el temps, i depenen de les cultures, amb els compromisos de la feina que pot i vol fer el tercer sector i la societat civil en cada país. Aquí a casa nostra en matèria de producció de serveis sanitaris no vam poder elegir gaire: l’abandó de les estructures de l’INP (per si no el recorden, el braç armat de la prestació sanitària del franquisme) en el nostre territori va fer que ajuntaments, mútues i ordes religiosos suplissin aquests dèficits. Quan el finançament públic i el dret de ciutadania van arribar com a drets socials per a la sanitat, el que es va fer a Catalunya, amb una llei de màxim consens, va ser acceptar les diferents modalitats de gestió sota un mateix paraigua de regulació, finançament i responsabilitat pública. En les formes de concertació sanitària mai no s’ha acceptat cap entitat amb ànim de lucre que cotitzi en borsa o reparteixi dividends.
Són entitats consorciades parapúbliques, de professionals, de societat civil, del tercer sector que els cupaires i un servidor tant valoren, els que fan aquesta feina sota la tutela del Govern i del Parlament. Certament hi pot haver disfuncions: corregim-les. A qui digui que tot va perfecte en la concertació sanitària li puc fer una llista de coses millorables. Però a qui digui que tot és un desastre, un niu de corrupció d’amiguets, i que suposa la privatització encoberta de la sanitat pública li voldria dir que s’equivoca.
La transcendència política del moment fa que no entendre això permeti que la parella de la “ relaxing cup of café con leche ”, asseguts a la Plaza Mayor de la capital del Regne, faci avui el més cínic dels seus somriures davant del joc dels disbarats en què ens estem embolicant els catalans. En canvi, a mi, la nostra cup de cafè amb llet comença ja a fer-me mal de panxa, només de pensar que algú se la pugui beure.
