Ara hem d’esperar a dissabte?
Al meu poble hem votat en assemblea de veïns si la nit de Cap d’Any han de sonar les campanes o no. Hem quedat 1.515 a 1.515, un resultat perfectament raonable. En vista de l’èxit, hem ofert a l’alcalde que faci una nova proposta. Potser que en lloc de campanes faci sonar botzines, o closques de coco. No ho sé, alguna cosa imaginativa.
Això que acaben de llegir és una caricatura, òbviament, però malauradament em temo que no és del tot desencertada. La CUP ha fet públiques les actes de la seva assemblea de diumenge passat per demostrar que el seu insòlit resultat, un empat a 1.515 vots, va ser fruit d’un procediment intern impecable, en què cadascú es va expressar com va voler.
Està molt bé, però el problema és que per a alguns sobiranistes, entre els quals em compto, ara això ja és igual. Tot el comportament de la CUP des del 27-S ha estat tan retort i tan truculent, tan absurd i tan passat de voltes, tan irresponsable i tan pagat de si mateix, que ara ja no ens ve de la publicació d’unes actes que tenim tot el dret, per cert, a no creure’ns. Insistim que el fet que tres mil persones quedin partides exactament per la meitat en una votació és de molt mal pair. Tots els que hem participat en qualsevol reunió, sigui d’empresa, d’un jurat literari o d’una comunitat de veïns, sabem que és molt difícil que a partir de la concurrència de més de dues persones es produeixi cap mena d’empat, i ja no diguem si en són més de tres mil. Tant se val, els dirigents de la formació diuen que tot va ser net i transparent i si ens ho diuen així ens ho creurem.
El problema no és aquest. El problema és que la CUP, una força en què tots havíem dipositat altes esperances pel que fa al desenvolupament polític d’aquest país, ha demostrat que està massa verda i que aquestes esperances eren infundades. És una llàstima, però és així. Ara diuen que dissabte diran sí o no a la investidura d’Artur Mas, però veient l’espectacle que hem hagut de veure només puc dir que ja m’és igual el que diguin els cupaires, dissabte, diumenge o dilluns.
No es pot tibar tant la corda. Si per debatre una investidura presidencial són capaços de passar-s’hi tres mesos, insistint una vegada i una altra en una sola persona, què poden fer aquesta mena de polítics formant part d’un govern i havent de prendre decisions un dia rere l’altre? Què pot oferir la CUP en Economia, Interior, Cultura o Obres Públiques, si no és encallar l’acció de govern de la mateixa manera que n’han encallat la formació?
Torno a dir que em sap greu, però no ens en refiem. Res em sap més greu que el fet que es pugui donar la situació que la meva opinió coincideixi amb la de Mariano Rajoy, que es permet el luxe d’afirmar que un govern que comptés amb el suport de la CUP seria un desastre. Li replicaríem que no se’ns acudeix cap govern més desastrós que el que hem hagut de patir a Espanya en els últims anys, encapçalat per ell mateix. Rajoy no és ningú per opinar sobre quin govern s’ha de formar o deixar de formar a Catalunya. Però tampoc no ho és la CUP. Diguin el que diguin dissabte, em sembla que ja no hi ha res més a discutir amb els cupaires. O les cupaires, com suposo que en diu Anna Gabriel.
