‘El zoo d’en Pitus’, de Sebastià Sorribas
Els autors de literatura infantil i juvenil ens fem un fart de recórrer escoles i instituts. Parlem amb els alumnes que llegeixen els nostres llibres. Nosaltres aprenem d’ells i ells descobreixen que som terrenals. De vegades els dic que tenen sort, no de tenir-me a mi, sinó de l’oportunitat. Que quan jo anava a escola no hi havia visites d’escriptors. I que si algun dia hagués entrat per la porta de l’aula el Sebastià Sorribas, l’autor del llibre El zoo d’en Pitus, m’hauria mort d’emoció.
El llibre el vaig llegir a escola. Vaig tenir sort. Els meus mestres estimaven la lectura i els llibres que ens feien llegir. Mai vaig sentir que m’obligaven a llegir sinó que compartíem la lectura. La colla del Tanet ens va seduir fins a tal punt que a classe ens vam emocionar i vam voler muntar un zoo propi. Volíem ser com el Juli, el Manelitus, el Cigró, el Fleming, la Mariona i el Tanet. Ens imaginàvem que érem igual d’arrauxats i despresos i que ens mobilitzàvem per una bona causa, en una època en què en lloc de solidaritat es parlava de generositat.
Quan els meus fills eren petits i mantenir-los amb el cul enganxat a la cadira a l’hora de sopar era una proesa, vaig llegir-los El zoo d’en Pitus en veu alta. En fer-ho vaig tornar a recordar l’alegria immensa que vaig sentir en gaudir per primera vegada de l’humor i el sentit positiu de la narració. De la innocència i la delicadesa dels personatges i situacions. Però vaig tenir por. I si no els agradava? ¿I si em preguntaven per què coi calia recaptar diners per dur en Pitus a curar-se a Suècia? No va fer falta. Van entendre que el llibre parlava d’un altre temps i es van enganxar a la narració de la mateixa manera que ho vam fer els meus companys de classe i jo ara fa gairebé quaranta anys. Sí, com m’agradaria haver conegut Sebastià Sorribas i haver pogut donar-li les gràcies per haver escrit aquest clàssic i tants altres llibres seus que també vaig llegir.
