‘La casa sota la sorra’, de Joaquim Carbó
El dia que vaig colar-me al despatx del Joaquim Carbó no podia deixar de somriure. Tants anys després de llegir La casa sota la sorra, la feina de guionista del programa Una mà de contes em va donar l’oportunitat de conèixer el mestre d’escriptors de literatura infantil i juvenil catalans, i de tafanejar en el seu obrador. El despatx era ple de diaris i revistes endreçats en un caos perfecte. El Joaquim Carbó ens va explicar que la realitat era la seva font inesgotable d’idees i que d’aquella pila enorme de paper n’acabarien sortint noves novel·les, contes i narracions. Era la primavera de l’any 2013, el Joaquim Carbó tenia ja vuitanta-un anys i, efectivament, des de llavors ha seguit imaginant, escrivint i publicant.
Mentre era allà, gaudint de la seva bonhomia i senzillesa, pensava que Carbó s’assemblava al Henry Balua, el coprotagonista de La casa sota la sorra. D’acord, té la pell blanca com un glop de llet i ha portat la vida gens aventurera de treballador de banca i escriptor de literatura infantil i juvenil. Tant se val. Hi ha molt de Carbó en el personatge. De la seva idea de la justícia i les ganes de canviar el món, de la seva energia inesgotable. I alhora, segurament (Joaquim, disculpa’m si l’espifio), entreveient l’ordre desordenat del seu despatx, vaig imaginar-me que també hi havia quelcom de l’autor en la manera de fer del Pere Vidal, l’altre protagonista del llibre, i bastant més desastre que el Henry Balua.
A les pàgines del llibre la parella s’enfronten al malvat senyor Ti i la seva organització, dedicada als negocis bruts a l’Àfrica, en una aventura trepidant escrita molts anys abans que Spielberg estrenés la saga de pel·lícules d’Indiana Jones. De fet, l’any passat es van celebrar els 50 anys de la publicació d’aquest clàssic escrit per un amant del cinema. No és per casualitat que a les primeres pàgines hi llegim “Tot havia començat una tarda, a Barcelona, en sortir del cinema”. Doncs llegiu-lo i que segueixi.
