Obama i la llibertat de premsa
El 2009 el vicepresident Joe Biden va lamentar, en una conversa privada amb el president Zapatero, que Espanya hagués retirat les seves tropes de Kosovo sense avisar. Zapatero li va contestar que "qualsevol indicació que el Govern espanyol dóna suport a la dissolució d'un país en components regionals podria animar els separatismes [a Espanya]". El 2007 els governs espanyol i nord-americà van identificar Catalunya com "el més gran centre mediterrani d'activitats radicals islamistes". I així fins a set-cents mil informes militars i converses diplomàtiques. Les que un soldat que se sentia inadaptat a l'exèrcit i deprimit per la guerra va voler que el món sabés, descarregant-se-les en una base militar a Bagdad, fent veure que s'estava baixant música. Les va oferir al Washington Post i al New York Times , però cap dels dos se'l va prendre seriosament. Les va passar a Wiki- leaks, i la resta és coneguda: Bradley Manning va ser arrestat, i demà, després de tres anys de presó preventiva, un tribunal militar començarà a jutjar-lo com a autor de la filtració de documents més gran de la història dels Estats Units.
Entre els documents que Bradley va passar a l'organització dirigida per Julian Assange hi ha el vídeo gravat des d'un helicòpter Apache que sobrevolava Bagdad el juliol del 2007, i des del qual l'exèrcit dels Estats Units va matar una dotzena de persones, entre les quals dos periodistes de Reuters, en confondre les càmeres amb canons d'armes lleugeres. D'aquelles morts, el Pentàgon en va fer una investigació però no se'n va derivar cap responsabilitat.
Manning mateix ha reconegut càrrecs que li poden costar setze o disset anys de presó. La mateixa facilitat amb què va obtenir i transferir els documents és la que van tenir els investigadors per seguir la traçabilitat de les seves passes per la xarxa fins a enxampar-lo. Manning pagarà la seva filtració amb la presó. En canvi, res no els passarà als mitjans americans que van acordar amb Wikileaks la publicació dels documents perquè, segons la doctrina clàssicament admesa, això és al que es dediquen protegits per la llibertat de premsa consagrada en la Primera Esmena de la Constitució: desvelar històries d'interès públic i, naturalment, sense cap obligació de desvelar-ne la font.
Però la Primera Esmena trontolla des de fa una setmanes. L'obsessió d'Obama per impedir la filtració de secrets oficials en l'època en què milions de dades poden ser divulgades amb un clic, ha portat un escàndol: el fiscal general Eric Holder va ordenar el seguiment durant dos mesos de trucades telefòniques de vint periodistes d'Associated Press (inclosos telèfons particulars) que van obtenir de la CIA informació sobre un atemptat avortat al Iemen. AP se'n va assabentar tard, sense temps a defensar-se als tribunals.
En el seu ja cèlebre discurs de fa quinze dies sobre drones i Guantánamo, Obama va posar la cara amable per afirmar: "Els periodistes no haurien de córrer un risc legal per fer les seves tasques. Ens hem de concentrar en els que vulneren la llei. És per això que ha demanat al Congrés que aprovi una llei de protecció dels mitjans que els protegeixi dels abusos del govern".
Els mitjans no s'han deixat estovar per les bones paraules i entenen que Obama està impulsant una era d'intimidació, en què un periodista s'ho pensarà dues vegades abans de marcar un número o parlar off the record amb un presumpte delinqüent. Obama branda la bandera de l'interès nacional. La premsa també. Va ser Jefferson qui va escriure sobre la necessitat d'uns mitjans forts per prevenir qualsevol temptació autoritària del govern. L'equilibri mai no ha estat fàcil, però és aquest equilibri el que ha donat una certa superioritat moral a Amèrica. Si la premsa no pot investigar lliurement, la llibertat retrocedirà.
