Un premi que ens posa deures

Trigo menys que Bob Dylan a acceptar-los, els premis. Em fan molta il·lusió i són una gran oportunitat per agrair l'esforç a tots els que t'acompanyen i han fet feina en equip amb tu, i a tots els teus mestres.

Tinc la sort immensa -i exagerada- d'haver guanyat uns quants premis, i reconec que són un perill greu per a l'ego. Per això procuro celebrar-los molt però creure-me'ls poc, compartir-los al màxim i viure'ls com una responsabilitat que t'obliga a ser més coherent, més crític i més autocrític, més valent i més lliure. Els veig no com un premi al que sóc sinó al que hauria de ser, i per tant m'obliguen a intentar ser-ho. Són com un anticip que em posa deures per estar a l'altura i guanyar-m'ho de veritat.

M'agrada molt que sigui un reconeixement per haver fundat l'ARA, i per tant el sento un premi molt col·lectiu, a una redacció que m'estimo molt i que s'ho ha guanyat a pols. I també a uns subscriptors i lectors fidels, intel·ligents, sensibles i exigents que ens obliguen a millorar cada dia amb el seu compromís.

Si alguna cosa vull creure que té l'ARA de diferent, o almenys ho he intentat, és la idea de fer un mitjà educat i educador, tan apassionat per la vida com per les notícies, i que posi en valor la feina de les persones que tenen cura de les persones i s'arremanguen per arreglar el món. I això engloba educadors, professionals de la salut, voluntaris de totes les entitats, el tercer sector, el món de la cultura, i tot el gran teixit social amateur sense el qual el país no existiria.

Reivindico un periodisme optimista sempre que sigui possible, i a favor de la gent que es mulla per millorar-nos la vida. Els periodistes hem d'estar més prop de la gent que pateix i més lluny dels que els fan patir. Intentaré aprofitar els minuts de recollida del premi el pròxim 14 de novembre per insistir-hi.