El pediatre que va morir intentant rescatar el seu fill dels jihadistes

BarcelonaUna de les víctimes de l'atemptat de dimarts a l'aeroport internacional d'Istanbul, que va deixar 41 morts, era un metge militar tunisià que havia viatjat a Turquia per intentar rescatar el seu fill de Daeix (l'acrònim àrab d'Estat Islàmic).

El ministeri de Defensa de Tunísia ha confirmat que el coronel Fathi Bayoudh, metge militar, és una de les tretze víctimes mortals estrangeres de l'atac. Baydouh, cap del servei de pediatria de l'hospital militar de Tunis, era a l'aeroport esperant la seva dona, amb qui s'havia de reunir per retrobar el seu fill i tornar a casa.

Segons informa el portal tunisià 'Kapitalis', el jove, Anouar, fa dos anys va dir als seus pares que marxava a Suïssa per a una estada de formació. Poc després va trucar a la seva mare per dir-li que havia entrat a Síria des de l'Iraq i que planejava casar-se amb la jove que l'havia acompanyat des de Tunísia. Anouar –explica 'Kapitalis'– va tenir problemes amb l'organització jihadista i va marxar a Turquia.

"Hem de pensar com el terrorisme impacta en les famílies dels mateixos terroristes", explica a l'ARA Lurdes Vidal, cap de món àrab de l'Institut Europeu de la Mediterrània. "Segurament tenen poc suport institucional, i fins i tot passen per sospitosos. Per això van ells mateixos a buscar-los: no és la primera història de pares i mares coratge".

Eduard Soler, investigador del CIDOB, recorda que "hi ha centenars de casos de famílies que intenten rescatar els seus fills de Daeix: segurament ells són els únics que poden fer-ho i n'hi ha que fins i tot arrisquen les seves vides entrant en zones de combat". Cap país té una política de recuperar els combatents jihadistes. "Si un metge militar tunisià, que podria mobilitzar molts recursos, ha hagut d'anar a buscar ell mateix el seu fill, ¿què li pot passar a una família d'immigrants a Dinamarca?", es pregunta.

Amb la revolució que va fer caure el règim de Zine El Abidine Ben Ali el gener de 2011, Tunísia va desencadenar l'onada de canvi al món àrab i s'ha convertit en un model per a la regió. Tot i que la seva transició a la democràcia parlamentària suposa una excepció davant la imposició dels projectes reaccionaris als altres països de l'anomenada Primavera Àrab, la seva gran assignatura pendent són els joves. La joventut va ser el motor del procés revolucionari i no ha trobat resposta a les seves inquietuds. Per aquest motiu és el país que envia més combatents a Síria.

Segons el govern, uns 3.500 tunisians han anat a combatre a Síria, l'Iraq i la veïna Líbia, organitzats per diverses xarxes de reclutament jihadista. Un estudi publicat al desembre per Soufan Group eleva la xifra fins als 6.500. Com passa amb els combatents europeus, no sempre es tracta de joves amb dificultats econòmiques: com en aquest cas, també n'hi ha de famílies benestants i amb estudis superiors que pateixen una profunda crisi d'identitat.

"Tunísia té un problema greu de falta d'oportunitats, però en aquest cas veiem com les motivacions dels jihadistes poden ser molt diverses, igual que a Europa: en definitiva, nosaltres diem als joves que ells són un problema; i Daeix els diu que són la solució", apunta Vidal. La retòrica nihilista dels jihadistes es basa en arguments i reivindicacions que són certes i legítimes: una política exterior hipòcrita de les grans potències que ha menystingut els pobles àrabs, la islamofòbia creixent a Europa, la subjugació dels palestins, les intervencions militars a l'Iraq o l'Afganistan, el suport a règims dictatorials... "¿Com podem fer front a la seva narrativa si aquests greuges perviuen?", es pregunta Vidal.

Les motivacions, doncs, també són molt diverses: van des de la religiosa fins a l'oferta material (casa, un sou, una feina), la pertinença a una comunitat, l'adrenalina, fer història o fins i tot un impuls humanitari genuí. "Hi ha joves qualificats, que es pensen que aniran a Síria a salvar criatures, que tenen una missió redemptora, solidària", afegeix. I és que el fenomen de Daeix té també una sentit utòpic, una mena de "contracultura revolucionària".

I ¿què passa quan s'adonen que la realitat no és aquest somni d'igualtat i justícia que els havien promès? Cap govern sembla haver trobat la resposta. "Si tornen a casa, penedits, es troben una societat hostil. ¿Com es desradicalitzaran si l'únic futur que poden tenir és la presó?", diu Vidal. La família, per a molts, és l'únic vincle que els pot fer "tornar", en tots els sentits. Encara que per les males passades de la vida s'hi acabin deixant la pell.