Clinton, la més competent i la més detestada

Nova YorkCompetent i detestada. Són dos adjectius que defineixen el perfil públic de Hillary Clinton, dos trets que sintetitzen la percepció que té bona part de la societat nord-americana d’aquesta dona de 68 anys, ambiciosa i lluitadora. En la campanya electoral, el seu equip l’ha presentada com “el candidat més preparat que ha optat mai a la Casa Blanca” i l’agosarada afirmació, que subscriuen entre d’altres Barack Obama i Bill Clinton, no la discuteixen ni els republicans. Però tanta preparació no la salva d’enfonsar-se en l’abisme de la desconfiança, amb índexs d’impopularitat per sobre del 60%.

La Hillary primera dama sortia malparada a les enquestes i la Hillary candidata també. Són dues èpoques diferents que coincideixen a situar-la com una persona poc estimada, però, curiosament, per raons diverses. Si als 90 se la criticava per rígida, ara se l’acusa de canviar d’opinió en funció del que li convé políticament; si fa 20 anys era titllada de moralista d’esquerres, ara passa per ser un instrument de l’establishment, dels poderosos.

Acumula odis al llarg del temps, però no de manera constant. També ha tingut períodes de bona acceptació. Era popular quan es va estrenar com a primera dama, tot i que de seguida es va trencar el miratge quan, sortint del rol protocol·lari, va abanderar el projecte per impulsar una reforma sanitària; i com a secretària d’Estat en el primer mandat d’Obama es va guanyar una bona reputació. Un període, però, que li passa factura en aquesta campanya: els mails d’aquells anys i l’atac al consolat de Bengasi a Líbia han sigut les armes més efectives dels republicans contra la seva candidatura.

D’altra banda, l’episodi de Bengasi li va donar l’oportunitat de demostrar, un cop més, com és de professional i de competent. L’octubre del 2015 va resistir una marató d’onze hores d’interrogatori d’un comitè del Senat sobre aquell atemptat que va costar la vida a 4 nord-americans, sense que els agressius senadors republicans trobessin una escletxa per comprometre-la.

“Clinton a la presó” és el crit de moda dels mítings republicans; “Clinton corrupta” és el tuit preferit de Trump, i “Clinton mentidera” és una frase repetida tantes vegades durant tants anys que ha calat entre molts ciutadans, tant si hi ha evidències com si no per sustentar-la.

Un entorn massa privat

Perquè molts analistes rebaten la solidesa d’aquestes acusacions, i en canvi destaquen un tret del caràcter de Hillary com el seu principal defecte: l’obsessió per mantenir un espai de privacitat al seu voltant, que la porta a actuar amb una falta de transparència que li sol costar car. És el cas d’aquesta campanya, quan es va resistir a publicar els textos de les conferències a Wall Street. Finalment, s’han acabat coneixent igual, via Wikileaks, i amb efectes més perjudicials perquè han alimentat les especulacions i han ajudat a crear la imatge d’una candidata que té secrets per ocultar.

No l’ajuden les tarifes generoses que cobrava per les conferències a Wall Street, ni que hi defensés que els polítics han de mantenir dues posicions, la pública i la privada. Tampoc no li fa cap bé mantenir en actiu una Fundació que recapta donacions milionàries; i els joves i l’ala esquerranosa dels demòcrates contemplen amb desconfiança el gir que l’ha portat d’avalar els acords de lliure comerç a criticar-los.

La més investigada

Però Clinton també té defensors convençuts, com la coneguda periodista Jill Abramson, que va escriure a The Guardian que, després d’anys dedicant molt de temps a investigar els negocis de Clinton, la fundació i el matrimoni, ha arribat a la conclusió que “Hillary Clinton és fonamentalment honesta i de confiança”. Una afirmació rotunda que no comparteixen gran part dels nord-americans; fins i tot entre els mateixos demòcrates s’ha instal·lat la desconfiança.

També hi ha els que detecten misogínia darrere els atacs a Hillary Clinton. Recorden que als nord-americans no els agraden les dones ambicioses que parlen en veu alta i, com escriu la sociòloga Marianne Cooper, les dones que tenen èxit en àrees culturalment classificades com a masculines són vistes com a “abrasives, connivents, gens de fiar i egoistes”. Misògins o no, els seus implacables enemics, que són legió, li han dedicat tot tipus de qualificatius, com la comparació amb la cruel i ambiciosa Lady Macbeth. Una pluja constant de dards que ha endurit la pell de la primera dona amb opcions serioses d’ocupar la Casa Blanca.