La fi del somni independentista escocès

LondresLa primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, va prémer l’accelerador a mitjans de març. Responent a l’aleshores imminent invocació de l’article 50 dels Tractats de la Unió Europea (UE), amb què Londres demanava oficialment l’inici de negociacions del Brexit, Sturgeon va sol·licitar al govern britànic permís per poder celebrar un segon referèndum d’independència. Perquè sigui legal i vinculant, com el del 2014, necessita el vistiplau de Londres. En cas contrari, hauria d’actuar unilateralment, una possibilitat ara per ara remota.

Sense una data concreta, Nicola Sturgeon situava la consulta durant la primavera o les primeres setmanes de l’estiu del 2019, “quan els termes de l’acord amb Brussel·les fossin clars”, i el Brexit -que els escocesos van refusar en el plebiscit celebrat fa un any, amb el 62% de vots a favor de continuar a la UE i el 38% en contra-, una realitat a tocar.

Des del principi, però, la premier britànica, Theresa May, s’hi va negar. I va ignorar la petició, que recollia un mandat avalat per la majoria absoluta de la cambra escocesa.

Repensar la qüestió

La convocatòria avançada d’eleccions generals a l’abril, i el retrocés que ha experimentat el Partit Nacional Escocès (SNP), juntament amb l’avenç conservador, han posat en quarantena les intencions nacionalistes.

Però, ¿el somni de la independència ha rebut un “cop de gràcia” definitiu, com deia la matinada electoral del 9 de juny la cap dels tories escocesos, Ruth Davidson? La setmana passada, al Parlament de Holyrood (Edimburg), Sturgeon només va arribar a admetre que reflexionaria “tranquil·lament [sobre la qüestió] en nom de l’interès nacional”. El to desafiant del març havia canviat.

David Torrance, escriptor i un dels analistes de la vida política escocesa amb més reputació i que es va oposar amb més fermesa a la secessió durant la campanya de la primera consulta, sosté que “encara hi ha un cert rebuig a acceptar-ho, fins i tot per part de la primera ministra Sturgeon”. I afegeix: “Significativament, algunes veus de l’SNP, com l’exconseller Alex Neil i d’altres, han fet una crida a repensar la qüestió. Indubtablement, el referèndum ha patit un retrocés”.

Quin és el pròxim pas, doncs, per als independentistes? Difícil de dir. Entre altres raons perquè l’SNP necessita mantenir viu el foc independentista amb l’objectiu que els fidels no caiguin en l’apatia. Amb tot, ni els últims resultats de les eleccions generals ni encara menys les enquestes no juguen a favor. L’última, publicada dijous passat pel Herald of Scotland, indicava que només el 27% de la població del país vol que Sturgeon continuï endavant amb la segona consulta.

El politòleg Richard Parry, de la Universitat d’Edimburg, destaca la disjuntiva en què ha de navegar l’SNP: “Era evident que s’apartava amb cautela de la idea del segon referèndum. Però el Brexit els va forçar a tornar a prendre la iniciativa. Un cop més, són víctimes de la política britànica. Perquè sense el vot pel Brexit, no haurien hagut de reaccionar i tornar a abordar la qüestió en la dècada present”.

Dues legitimitats

L’escenari postelectoral, però, presenta nombroses variables. Una de les quals semblant a la que es viu a Catalunya. Ho destaca Michael Keating, director del Centre pel Canvi Constitucional de la Universitat d’Edimburg: “Per a l’SNP, ofereix la possibilitat de demostrar el domini continuat, i reforçar el nou referèndum. Però el resultat al Regne Unit apunta en direccions oposades. I probablement tindrem un xoc de dos mandats i dues interpretacions força diferents del que significa la nostra Constitució.”

Sturgeon no pot fer res més que esperar. Però cal seguir alimentant les esperances. Dijous passat el conseller escocès per al Brexit, Mike Russell, deia en una taula rodona celebrada a Edimburg amb motiu del primer aniversari del referèndum de la UE que “la posició del govern escocès no ha canviat, i que l’opció de la segona consulta ha de continuar damunt de la taula”. Com a enunciat polític, sí. Com a fet viable, ara per ara, no.