El llarg comiat del Comandant

Professora de la Uam i investigadora associada al CidobFidel es va morir moltes vegades i el món sencer es va quedar incrèdul quan finalment va passar el 25 de novembre del 2016. Ho va anunciar el seu germà Raúl a la televisió cubana en un dels seus concisos comunicats, que contrasten amb els discursos de Fidel, que van arribar a durar més de nou hores. Els opositors de Miami, que van celebrar la seva mort, van anunciar infinites vegades la mort del màxim Comandant de la Revolució, que va canviar la història de Cuba. Fidel Castro es va retirar de l’escena política fa més de deu anys, però va actuar des de l’ombra com a cronista de la nació i memòria històrica vivent. La seva última intervenció en un acte polític va ser en la clausura del Congrés del Partit Comunista de Cuba, l’abril d’aquest any.

Amb ell desapareix l’última gran figura política del llarg segle XX. Fidel va simbolitzar les lluites per la independència, l’emancipació i la victòria sobre el seu enemic històric, els Estats Units, del qual fins al final no es va refiar del tot. Per a ell la política va ser una llarga lluita contra els seus enemics interns i externs, però també una batalla per aconseguir més justícia social per a prestacions socials i un sistema d’educació i de salut gratuït, encara que degradat per la falta de recursos i una economia que no acaba d’enlairar-se. El seu germà va continuar i va ampliar el tímid procés d’obertura que havia iniciat Fidel després de l’ensorrament del camp socialista. Sense marcar distàncies amb Fidel, la intocable icona de la Revolució, Raúl va dur a terme un canvi des de l’autoritarisme carismàtic i arbitrari cap a un autoritarisme burocràtico-militar més previsible.

Entre l’odi i l’estima

Fidel Castro va ser un líder carismàtic, autoritari, obsessionat i tan odiat com estimat dins i fora de Cuba. La seva desaparició és el principi de la fi d’una nova etapa a Cuba. Sense Fidel, que va reinventar i va salvar la seva Revolució diverses vegades -l’última quan va forjar l’aliança econòmico-ideològica amb Veneçuela-, el règim no és el mateix i els que queden no el substituiran. Ha arribat el moment de lliurar el poder a la generació postrevolucionària i crear nous espais de llibertat econòmica i política com a única font de legitimitat dels que substituiran la generació històrica.

Si Raúl Castro compleix la seva paraula, es retirarà del poder l’any 2018. Seria una transició ordenada cap a un altre model, potser no més democràtic però segurament menys centralitzat i unipersonal. A les incògnites de la Cuba postfidelista cal afegir-hi els riscos d’un president -Donald Trump- que va guanyar les eleccions a la Casa Blanca amb la promesa de revocar l’herència d’Obama i tornar a la Guerra Freda amb Cuba, i del seu aliat, Veneçuela, que és al caire del col·lapse econòmic i polític.

La mort de Fidel arriba en un moment de grans incerteses per al futur de Cuba i del món, cosa que ell ja no podrà interpretar i jutjar. En el seu últim discurs polític, Fidel Castro va advertir del poder destructiu de les armes i l’extinció de la vida humana al planeta. Serà feina de l’últim guardià de la Revolució Cubana, Raúl Castro, afrontar els nous reptes i lliurar la Revolució als seus hereus.