Merkel, Putin i la guerra siriana
La guerra de Síria ha atrapat Angela Merkel. La cancellera ha obert les portes a milers de refugiats que fugen de la guerra. Només al setembre 200.000 persones van arribar a Alemanya i, a finals d’any, el país n’haurà acollit prop d’un milió i mig. Merkel ha quedat atrapada també sota la pressió política d’un partit revoltat per la decisió de la cancellera de no tancar la porta als que demanen ajuda i la pressió d’una opinió pública dividida davant les imatges de l’emergència i les conseqüències a llarg termini.
El lideratge de Merkel està qüestionat avui dins i fora d’Alemanya. La decisió unilateral de canviar la seva política sobre els refugiats d’un dia per l’altre (malgrat que la Comissió feia molts mesos que ho demanava) ha deixat els seus socis contra les cordes. Fins i tot si és el pas correcte, Berlín ha tornat a passar per sobre de sensibilitats polítiques i ha atiat nous debats sobre els límits de la sobirania dels seus socis. Ara tots han de seguir els passos de la cancellera. “Vostè s’oblida de la diferència entre lideratge i domini”, li retreia dimecres al Parlament Europeu un eurodiputat de la dreta populista britànica.
Però, sobretot, Merkel torna a quedar atrapada en un dilema anomenat Putin. La intervenció militar de Rússia a Síria per reforçar el règim de Baixar al-Assad pot provocar una escalada bèl·lica que només farà augmentar el nombre de refugiats i obliga la Unió Europea a sortir de l’ambigüitat i la distància amb la qual s’ha mirat una guerra que té a tocar. Entre Damasc i Atenes hi ha poc més de 1.200 quilòmetres en línia recta. ¿La UE sap qui és el seu enemic a Síria?, preguntava el líder dels socialistes europeus a Angela Merkel i François Hollande dimecres a l’Eurocambra.
“Putin i Al-Assad decidiran l’estabilitat a la Unió Europea”, advertia el líder dels Liberals, Guy Verhofstadt. “Com que Putin finança alguns partits de dretes a la UE, potser ja els sembla bé”, atacava Verhosftadt mirant al Front Nacional de Marine Le Pen i altres diputats de la dreta més euroescèptica i xenòfoba que ara carreguen contra els refugiats.
Tot el que debilita Europa afavoreix la posició continental de Putin. Però tot el que debilita el lideratge europeu de Merkel no necessàriament ha de ser bo per a Moscou. Al cap i a la fi, va ser la cancellera, amb tot el seu poder, qui va impedir, durant mesos, que la UE sancionés amb contundència la invasió russa de Crimea. Merkel es va aferrar a la via negociadora amb Putin fins que es va sentir prou traïda per seguir mediant entre les pressions de Washington i Moscou.
Dimecres al migdia, però, en una trobada a porta tancada amb diputats de la seva família política a l’Eurocambra, Merkel va acabar reconeixent que, encara que a ells no els agradi, la UE haurà de pactar amb Vladímir Putin. Pocs dies abans, en una entrevista a la ràdio alemanya, la cancellera admetia també que les converses per a una solució negociada hauran d’incloure Al-Assad. Merkel està a punt de comprar, altre cop, l’estratègia de Moscou. En el tauler de Putin, Síria és la peça definitiva per tornar a jugar en clau europea. La reunió bilateral que la cancellera i el president rus van mantenir la setmana passada a París, durant les converses per al futur dels acords de pau a Minsk, demostra que aquesta nova fase ja està en marxa. La Unió Europea encara no ha aclarit, però, si la posició de Merkel és la dels Vint-i-vuit.
