El Brexit força un trencament geogràfic i generacional al Regne Unit

LondresEl Brexit ha guanyat, però el referèndum ha deixat el Regne Unit virtualment trencat en dues meitats, tant geogràfiques com generacionals.

A grans trets, Escòcia n’és una. Tota la regió electoral, que coincidia en aquesta ocasió amb la de les fronteres del país, va inclinar-se per la Unió Europea (UE). Les dades són evidents: 62% a favor, 38% en contra. L’altra meitat del país és Anglaterra. És la gran taca pro Brexit que tenalla més o menys una illa central, al sud-est, Londres i el gran Londres. La capital va donar suport majoritari a romandre a la Unió –59,9% contra 40,1%, però amb molta desigualtat segons els districtes o fins i tot els barris–. Irlanda del Nord, d’altra banda, també apareix al cantó dels 'remainers' –pro unió–, amb un 55,7% –enfront del 43,3%– que van votar per quedar-se a la UE.

El triomf del Brexit s’ha fonamentat en els excel·lents resultats que aquesta opció ha aconseguit a Anglaterra. De seguida que es van començar a declarar oficialment algunes àrees, es va poder copsar que el 'leave' avançava allà on el laborisme era o encara és, presumptament, la força dominant. Sunderland i Newcastle, al Nord-Est, són les dues ciutats més representatives en aquest sentit.

En la primera, l’èxit era molt més aclaparador del que es preveia; en la segona, considerada territori favorable a la UE, perquè és un important nucli universitari, molt menys del que s’esperava. La classe treballadora donava l’esquena al partit habitual, plantejant així un dels altres conflictes de la nit: el vot del Brexit és també el de l’estranya aliança entre el populisme xenòfob i abraonadament patriòtic de Nigel Farage (UKIP), el de l’establishment que passa per no ser-ho (Michael Gove i Boris Johnson) i el dels descontents a què la crisi econòmica del 2008 i el govern tori que va arribar el 2010 ha menyspreat. La millor forma de protesta era fer-ho contra el cap de govern.

Pràcticament, el mateix ha passat al nord-oest, territori on hi ha un elevat grau d’immigració, al voltant de la ciutat de Manchester. I també a les West Midlands, que són, oficialment, el territori anglès més favorable al Brexit, per bé que mai no s’ha vist afectat per la presència de gran nombre d’emigrants comunitaris. No és una àrea en què el UKIP estigui prou arrelat: la màxima responsabilitat, doncs, cau, un cop més, del cantó laborista.

El patró es repeteix a la resta de regions fins a arribar a Londres –59,9% IN - 40,01% OUT–, tot i que també amb excepcions destacades, com ara la ciutat universitària d’Oxford, que va optar 70-30% per romandre a la Unió. Però les East Midlands, el Nord-West, el South-West, Yorkshire and Humber, l’East i, sorprenentment, Gal·les han acabat d’enterrar les esperances de David Cameron.

El cas de Gal·les parla prou del divorci tradicional de la classe treballadora del Partit Laborista o bé del vot antiestablishment. En les recents eleccions locals, el UKIP ha aconseguit representació en set consells locals; a l’Assemblea nacional, ha estat el 'labour' que ha quedat en primer lloc. En canvi, per al període 2014-2020, Gal·les ha rebut 3.100 milions d'euros per a projectes de desenvolupament.

Els joves, 'remainers'; els grans, 'brexiters'

A la compartimentació geogràfica entre els 'brexiters' i els 'remainers' cal afegir també una estratificació per edats. El 72% dels votants entre 18 i 24 anys va pronunciar-se per continuar a la Unió. Com més edat, en canvi, menys ganes de defensar els vincles amb Brussel·les. Entre els 25 i 49 anys van optar per votar per romandre-hi el 48% dels electors; de 50 a 64 anys, només va optar per restar a la Unió el 38%, i finalment, dels més grans de 65 anys només el 34% va votar per seguir mantenint l''statu quo'.