Una volta per l’edifici que va vetar ‘House of cards’

Nova YorkCom tot edifici de Nova York que es faci respectar, el de l’ONU imposa. Et contemplen 39 pisos d’altura a tocar de l’East River, concebuts el 1949 per un equip multinacional d’arquitectes de primera línia que tenien la missió de dotar d’un quarter general les Nacions Unides acabades de néixer.

Els dissenyadors eren de prestigi, com el francès Le Corbusier i el brasiler Niemeyer, que, precisament, van mantenir una pugna defensant models diferents per a la seu: Projecte 23 (Niemeyer) i Projecte 32 (Le Corbusier). Va fer falta tota la diplomàcia de Wallace K. Harrison, el nord-americà que presidia la comissió d’arquitectes, per trobar un disseny de consens per a dos edificis separats -el de l’Assemblea General i l’emblemàtica torre del Secretariat- amb les seves façanes de vidre, fidel a l’anomenat estil internacional i que és símbol i marca de l’ONU. Per cert, que entre els arquitectes en faltava un de renom, Mies van der Rohe, per una raó de pes: el 1949, quan es va construir, Alemanya no era membre de l’ONU.

És el quarter general que avui visito. Un cop dins, m’incorporo a un tour de visitants format a semblança de la institució: 6 nacionalitats i 3 continents diferents, tots conduïts per una guia sud-coreana que ens explicarà meravelles de les Nacions Unides. El que no aconseguirà és fer-nos entrar a la sala del Consell de Seguretat. Hi ha una sessió en marxa i, quan els diplomàtics estan en plena feina, els visitants ens hem de conformar amb un vídeo gravat que es projecta just a la porta que no franquejarem. És la reunió número 7.533 de l’organisme més poderós de tota l’ONU, que puntualment presideix Mariano Rajoy -a Espanya li toca la presidència rotatòria- i que aprovarà per unanimitat una resolució per protegir les dones en zones de conflicte.

Els galons del P5

Aquí s’imposen els galons de 5 països, els P5 en argot onusià, els que tenen dret de veto; i el pragmatisme és norma per sobre d’aspiracions democràtiques lloables però no sempre considerades prou eficaces. Sessió històrica per a Rajoy, però no per a una sala que ha viscut episodis molt més dramàtics. El febrer del 2003 Colin Powell hi va desclassificar documents d’intel·ligència per pretesament demostrar el que després vam saber que era una falsedat absoluta, que l’Iraq disposava d’armes de destrucció massiva. O, anant més enrere, el 1962, en plena Crisi dels Míssils de Cuba, l’ambaixador nord-americà Stevenson hi va projectar fotos aèries dels míssils mentre exigia al seu col·lega soviètic que reconegués que eren seus. En aquella ocasió, per cert, l’americà sí que deia la veritat.

Em consolo en part pensant que d’altres tampoc no han pogut entrar a la sala que concentra més poder de l’ONU. Els russos hi van vetar l’entrada a l’equip de filmació de House of cards, potser descontents amb la imatge de duresa amb què Putin hi apareix. A un altre personatge encara més famós, el director Alfred Hitchcock, no el van deixar ni trepitjar el hall de l’ONU per filmar Perseguit per la mort, de manera que es va veure obligat a fer servir càmera oculta i els decorats.

On sí que podem entrar és al Consell Econòmic i Social, una sala regalada per Suècia, que va portar fusta dels seus boscos per a la zona dels delegats. La guia, amb un toc d’humor, precisa que el mobiliari no ve d’Ikea, i de seguida ens fa mirar cap al sostre, on descobrim que l’arquitecte també suec que la va concebre, Sven Markelius, va deixar al descobert conductes i canonades, en un recordatori simbòlic que la millora de les condicions de vida dels ciutadans del món, la tasca fonamental del Consell, encara està inacabada.

La tribuna dels 15 minuts

Després ens endinsem a l’Assemblea General, una sala enorme, amb capacitat per a 1.800 persones, que ha quedat momentàniament a la nostra disposició. Som a tocar de la tribuna on el mes passat el Papa va marcar la profunda empremta que Francesc deixa allà on passa, amb un discurs molt polític; just davant dels micròfons a través dels quals Obama i Putin es van intercanviar retrets sobre Síria, i que també van atorgar 15 minuts de glòria a tots i cadascun dels 193 caps d’estat i de govern. Una de les Assemblees Generals que més impacte han tingut, diuen els entesos.

Una Assemblea, una àgora de la paraula i també de la música. Aquest setembre hi va cantar Shakira, i uns quants anys abans, el 1971, Pau Casals, després del cèlebre “ I’m a Catalan ” hi va interpretar El cant dels ocells.

En 70 anys, si les Nacions Unides han hagut de modernitzar els seus objectius, també el seu quarter general s’ha hagut de reformar i adaptar especialment per fer front a noves amenaces de seguretat, com els cotxes bomba. Així, en nom de la seguretat, s’ha sacrificat la Biblioteca Dag Hammarskjöld. Aquest edifici de quatre plantes a tocar del carrer -només 10 metres la separen de la Franklin D. Roosevelt Drive- s’ha deixat mig buit, i el seu personal s’ha concentrat a l’ala nord, la considerada segura.

Tots els del grup ens hem pogut fer una bona selfie, mentre la guia sud-coreana ens detallava les 16 operacions de manteniment de la pau que l’ONU té obertes actualment. Hi ha 124.000 persones desplegades sobre el terreny. A més, ens anunciava els 17 objectius fixats per a un desenvolupament sostenible al món i acabava recordant la jove Malala i el seu anhel d’un nen, un professor, un llibre i un llapis. Una visió una mica angelical de l’ONU. Una visió, diria jo, de color blau, de cel radiant. Deu ser per això que, en sortir de territori internacional i entrar de nou a Manhattan, tinc la sensació que les Nacions Unides són més blaves que mai. Que blava que és la meva ONU!