El PP reincideix en el seu pecat més indigne

DESPRÉS DE L’11-M, després del ridícul mundial d’Acebes i Aznar manipulant la veritat sobre un atemptat per interessos partidistes, vaig pensar que aquells líders no trobarien cap país del món per amagar-se. La nàusea moral que provoca la idea de frivolitzar sobre un drama com el terrorisme havia de suposar una repulsa total a l’Espanya democràtica. No només el meu presagi pecava d’optimista, sinó que Aznar continua donant lliçons morals, la seva FAES influeix en el pensament del partit que intenta controlar Rajoy, i el PP ha decidit reincidir en el pitjor dels seus pecats, el més imperdonable. Fernández Díaz insisteix a vincular jihadisme i sobiranisme. Confirmat que no va ser una improvisació, sinó que és una estratègia tan denigrant com deliberada, amb Margallo, amb els altaveus mediàtics que ja proclamen a portada, no puc definir el que sento. No és decepció, perquè n’esperava ben poc; no és indignació: la gravetat dels fets és molt més profunda. És una enorme tristesa, que té aires de solitud. I és la solitud el que més deploro. ¿El sobiranisme no té ningú no sobiranista que el defensi? ¿Un moviment democràtic i pacífic que ha fet demostracions de maduresa i de civisme exemplars pot ser tacat i acusat de manera infame amb el silenci dels que saben que això és una mentida podrida però són rivals polítics del sobiranisme? ¿De debò que Fernández Díaz i la seva claca podran embrutar de manera impune, comptant amb complicitats directes i indirectes de silencis interessats? Digueu-me que m’equivoco, que avui mateix demòcrates de totes les tendències i procedències alçaran la veu per dir que prou i fer un bloc comú contra qui vulgui jugar amb el terrorisme.