El canvi climàtic i la nostra dependència del cotxe. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas

Acabo de tornar de París, de moderar una taula rodona a la Conferència sobre el Canvi Climàtic en el marc de la reunió dels governs regionals que tenen competències en medi ambient: des de Catalunya al País Basc, passant per Escòcia, estats federats alemanys, estats federats nord-americans, mexicans, províncies canadenques, sud-africanes... i així fins a 44 governs.

La Conferència sobre el Canvi Climàtic la fan a Le Bourget, a la fira de mostres, prop de l’aeroport Charles De Gaulle, i tot quadra: s’hi arriba en tren, de l’estació a la conferència hi han posat uns autobusos híbrids petroli/gas, gratuïts, que t’hi porten, a dins la conferència, les construccions són de fusta de conglomerat, les parets, els faristols... Dins de cada pavelló, les sales de reunions i els auditoris no estan coberts, i per no molestar amb la megafonia les altres sales, no hi ha altaveus o els tenen apagats, i per sentir què diu el que parla a través del seu micro, tothom ha de posar-se els auriculars. No cal dir que tots els passadissos són plens de papereres de colors per reciclar paper o plàstic, o rebuig.

Fins aquí, el món perfecte. Al món real, Pequín, la Xina, mascaretes, un núvol de contaminació que irrita els ulls, la gola, que perjudica la salut de la gent i del planeta. Un dia, el Sergi Vicente, excorresponsal de TV3 a Pequín, em deia en una entrevista, aquí al plató, que quan venia de vacances a Catalunya recuperava els colors de les coses, tornava a veure el blau del cel, el verd dels paisatges, que ho veia tot més nítid, més perfilat, i no boirós i gris, sense mencionar la possibilitat de tornar a córrer per un parc. Pequín és un avís tan clar de cap a on anem que és delictiu no fer-ne cas.

Però és que fora del món perfecte de la conferència, el món real de París també parlava per ell mateix: a les rondes de París, al perifèric, hi havia els mateixos embussos de cada dia, de Madrid, de Londres, de Los Angeles, de Mèxic, de qualsevol capital, vaja.

Ja poden anar fent conferències del canvi climàtic, que mentre tots anem amb el nostre cotxe amb gasolina estem avançant cap al desastre. Perquè hem avançat, és cert: hem pres consciència del problema, a casa tenim una col·lecció de galledes per reciclar, tenim els contenidors, ha tornat la bicicleta, hi ha més renovables... tot això és veritat. Però el canvi de patrons de consum és encara massa lent, i la tirania del cotxe privat alimentat amb petroli no té pinta d’acabar-se. Aquesta és la gran batalla soterrada del segle: la dels interessos dels productors de petroli, països i empreses que seran interessos cada vegada més contraris a l’interès general.

Mirin, a la taula rodona que vaig moderar els governadors i presidents deien tots el mateix: que quan volen posar una ecotaxa, sempre surten els hotelers a queixar-se. Que quan parlen de limitar el trànsit, sempre surt algú de l’oposició a dir que això destruirà llocs de treball. Que quan es reuneix amb la indústria del petroli o de l’automòbil per parlar del cotxe elèctric li diuen que es carregarà el creixement econòmic. Però mentrestant augmenten les sequeres, els temporals són més violents, els incendis més devastadors i tornar una regió devastada costa una fortuna.

El planeta espera alguna cosa més que contenidors verds, marrons o blaus, que són molt importants, però insuficients. Els lobis del petroli i de la indústria del motor són molt poderosos. Tota l’economia gira al voltant del motor d’explosió. Si els nostres polítics no tenen un clamor democràtic per córrer més en el desenvolupament d’un transport més net i del desenvolupament de les renovables, tenim les de perdre, tenim les de perdre i conferències com les de París tindran regust de fracàs. El temps per conscienciar-se s’ha acabat. Ara és temps de passar a l’acció.

I, per cert, passar a l’acció tothom. L’ecologia no pot ser patrimoni d’un partit o d’un grup més o menys a l’esquerra. Ara que ens hem passat cinc anys dient que anàvem a fer un país modern, hi pensàvem també en termes ecològics? El medi ambient ens interpel·la a tots, no és de dretes ni d’esquerres, ben bé com l’aire que respirem.