El que ens queda de ‘rodríguez’
Tot i que des de l’any 1985 la RAE admet rodríguez i el defineix com “l’home casat que es queda treballant mentre la família és fora, normalment d’estiueig”, avui el terme evoca un passat caspós, de locals de topless i motels, que un cert cosmopolitisme i, sobretot, l’èxit laboral de la dona han enterrat gairebé del tot. Els rodríguez es coven en la repressió i tenen el seu boom als 70 materialitzant somnis eròtics en forma de sueques. Però d’on ve rodríguez? Alguns diuen que d’una pel·lícula del 1965 protagonitzada per José Luis López Vázquez: El cálido verano del Sr. Rodríguez. Allà, no cal dir-ho, tot quedava en desitjos. Va caldre esperar un decenni per veure adulteris. Spain is different? Sí, però no tant. El 1955, a La temptació viu a dalt, on la sueca era la Marilyn Monroe, el rodríguez novaiorquès era gairebé igual de patètic. Billy Wilder ho lamentava al cap dels anys: “Havent-hi tanta censura, no l’hauria d’haver rodada”.
Però el cert és que, sense repressió, sense la pudibunda censura, l’erotisme rodriguenc sol caure en picat. Els rodríguez d’avui, homes o dones, gaudeixen simplement tenint una mica de temps per a ells. Les monumentals sueques s’han esfumat com per art d’encantament i ara als carrers ja només hi veiem guiris, una espècie força bastant més molesta i, sobretot, molt menys glamurosa. Una espècie que cada cop emula més la nostra pròpia vulgaritat.
I, tanmateix, un dels plaers de l’estiu també pot ser aquesta solteria provisional que ens fa elucubrar, als casats i emmainadats, sobre la identitat social alternativa que hem deixat de banda. L’excitació de ser rodríguez tenia molt a veure amb la transgressió sexual però quedarà sempre la transgressió de viure durant uns dies la vida d’aquest altre jo sense compromisos i obert a tot el que li pugui passar. És, en el fons, també una forma de viatge i, com els viatges, atrau enganyosament per la novetat. Que bé que s’està sol, ens diem. Que bé que s’està sense nens, ens repetim. Obviem que, si hem arribat aquí, també ha sigut perquè aquesta soledat ens feia por. Com a rodríguez ens sabem prou efímers per no travessar la tènue frontera entre estar sols i sentir-nos sols. Amb els anys la rodriguicitat se’ns ha fet sueca: partíem de les pel·lícules d’Ozores i hem acabat en les d’Ingmar Bergman.
