Segur que és l'economia, estúpids?
LA VAGA. Per respondre a una reforma laboral espanyola hem viscut una vaga general espanyola, amb eslògans espanyols. Amb un únic fet diferencial, i ben galdós: la violència de carrer, que demana una anàlisi a part. Aquest fet hauria de fer reflexionar els que creuen que el sobiranisme avança gràcies als neguits econòmics. Hem sentit els dirigents d'ERC i de Solidaritat esgargamellant-se per tal de convertir la vaga en una protesta nacional contra l'Espanya que ens espolia; però el cert és que bona part de la població -també la que es va manifestar el 10 de juliol- ha deixat les senyeres a casa i ha considerat que la reivindicació nacional, aquest dijous, no tocava . Per tant: la sobirania no és percebuda per tothom com una drecera per sortir de la crisi; per a molts, és més aviat una distracció, un afer important però no urgent, un luxe en temps de recessió.
SINCERITAT. El sobiranisme economicista ha estat una troballa, però té punts febles. El primer és el seu oportunisme. Demano perdó per l'autocita: "Si les aspiracions catalanes es poden quantificar en euros, poden esdevenir un afer conjuntural i -per tant- reversible. [...] Tinguem present que si el nostre sentiment nacional té un preu, Espanya té moltes maneres de pagar-lo (o de fer veure que el paga, més aviat)". El segon punt feble és la falta de sinceritat. La major part dels sobiranistes convençuts no pensen tant en el pacte fiscal com en la selecció catalana jugant el Mundial de futbol. La qual cosa és del tot legítima (i saludable, sobretot si a l'alineació hi ha cognoms com Cuenca i Krkic). Però preferim parlar de la cartera, com un esquer per convèncer els que no se senten catalans o, més ben dit, els que no volen renunciar a sentir-se espanyols. I això és un error, perquè a ningú no li agrada pensar que la seva filiació, la seva identitat, és qüestió de diners. No edificarem un projecte nacional ferm a base de suborns.
NAVARRA. La prova del nou: volem ser Navarra? No. Volem ser més aviat Escòcia, i si pot ser Dinamarca. A més del concert econòmic, volem identitat, símbols, presència a l'exterior. I volem els diners, sí, però no per ser insolidaris, sinó perquè tenim dret a decidir com exercim la solidaritat. Com ho fan les nacions sobiranes. És urgent que construïm un nosaltres , una identitat que combini arrels amb diversitat, tribu amb estat, un estatus que ens permeti ser plenament catalans sense que cap dels nostres conciutadans se senti agredit. Això és molt complicat, i demana parlar molt, cedir molt, donar dues voltes a les coses i buscar fórmules flexibles i imaginatives. Demana, sobretot, desterrar la dialèctica de patriotes i botiflers. Pel que fa al discurs econòmic, és més ràpid i efectista, segur que sí; però tot sol, despullat de tota emoció, només és una carcassa. I pot esdevenir una panacea, que és la llavor del desencís. La sobirania, la nació, no significa l'eradicació dels problemes; significa el compromís amb les aspiracions i la manera de fer de la gent amb qui convivim.
