Representa que la plaça és meva

La frase ("representa que la plaça és meva") és la que una mestra va etzibar al meu amic Andreu. La noia acusava el senyor Ernest Maragall, aleshores conseller d'Educació, de prendre-li una propietat que considerava només seva. Riguin, però és amb aquesta mentalitat que majoritàriament s'ha format la Catalunya d'avui. La societat catalana actual és fruit de moltes coses però, principalment, d'un sistema educatiu estret i aberrant. Uns legisladors i educadors intel·lectualment tous i excessivament ideologitzats han produït una societat intel·lectualment fofa i farcida de prejudicis.

A les mans dels mestres hi ha formar o deformar el futur d'un país. I com que Catalunya ha punxat a l'hora de col·locar els millors davant d'aquesta tasca, així li va al país. El tema és transcendental, i mereix analitzar-ne alguns aspectes importants.

Millors. Un sistema educatiu és fruit de diversos factors: materials i humans. Però els estudis que es duen a terme sobre els països que tenen un millor sistema educatiu són tossuts en els resultats: són països que seleccionen els millors per fer de mestre. Perquè un sistema educatiu no pot ser millor que els seus mestres. Recordo, i disculpin l'atreviment, que, quan vaig haver d'escollir carrera universitària, a magisteri només hi volien anar els menys brillants. No només en notes, sinó els menys agosarats i ambiciosos. Aquells que no destacaven: ni eren excel·lents en qualificacions, ni eren entremaliats. No m'estranya que haguem generat una societat educada en la falta d'ambició i en l'aversió al risc. En el menyspreu per qui despunta. Els mestres ens demanen consideració vers la seva professió. Però s'equivoquen i demostren tenir un sentit molt poc clar de l'equitat -que, de passada, traspassen als alumnes-. Com en qualsevol activitat, el prestigi no s'atorga. Es guanya.

Gestió de centres. Un dels avenços de la nova llei d'educació fa referència a la gestió dels centres educatius. Els mestres haurien d'assumir un fet incontrovertible. Ser mestre, advocat o enginyer és un ofici. Ser directiu és, per afegitó, un estil de vida i de comportament. De la mateixa manera que estar casat, o ser pare, no va lligat a cap títol. Per això no crec en les escoles de negocis que pretenen formar "directors generals" indiscriminadament. No és el millor cirurgià qui millor gestionarà l'hospital. I si vostès volen enfonsar la Siemens, posin-hi al capdavant el millor enginyer. I una cosa important: el director del centre educatiu ha de tenir poder suficient per dir a un mestre: "Demà no tornis, perquè estàs despatxat". Els errors que pugui cometre un director exercint aquest poder compensen, de llarg, els nefastos resultats de no poder-ho fer. Només els mediocres tenen por d'un cap que pugui exercir el seu càrrec de manera arbitrària en contra d'ells.

Esperit de treball. La classe docent catalana no transpira vocació de treball, ni d'esforç. Els resultats de les eleccions sindicals ho confirmen. Com és habitual al país, tot es camufla amb eufemismes. Es parla de les vacances dels alumnes, quan del que es tracta és de les vacances dels mestres. Es parla de controlar la mobilitat laboral adduint, altre cop, l'interès de l'alumne, quan del que es tracta és de consolidar l'immobilisme professoral per no voler canviar d'escola. Una altra dada que sobresurt en els estudis sobre els països que tenen millor educació: allí, els mestres fan hores extres sense retribuir (fins a un 20%) per redreçar els alumnes que s'esgarrien. I és que l'esforç extra no remunerat caracteritza tots els professionals, de qualsevol ram. Esclar que, per comportar-se així, s'ha de portar l'ofici a la sang.

Corporativisme. Jo conec enginyers excel·lents. Però aquest fet no em portarà mai a dir que la gent del meu ram és excel·lent. Les enginyeries a Catalunya (tecnològiques, d'obres, industrials, etcètera) són el més contrari a qualsevol esperit de modernitat i innovació que vostès puguin trobar. No puc ser menys irreverent quan demano als mestres que abandonin el corporativisme. És la pitjor xacra. És el xovinisme i el patrioterisme darrere del qual s'amaguen els mediocres. Hi ha mestres catalans excel·lents. Però són minoria. Són la minoria que, malgrat tot, fa que el sistema encara s'aguanti dempeus. Aquests, els bons, en lloc de revoltar-se contra el que dic (estat d'esperit que, no ho dubto, provocarà aquest article), revelin-se contra els seus companys ganduls i incompetents. La regeneració dels col·lectius no es pot dur a terme per agents externs.

Sense una població ben formada, res és possible. Provoquen indignació els japonesos que calçaven les noies amb sabates petites per tal que no els creixessin els peus. Una malformació de per vida. Però més pervers és posar motllos al cervell perquè no creixi.

És molt pitjor no poder pensar correctament que no pas no poder caminar bé. Mirin-s'ho així i, sisplau, indignin-se!